Amors separats per fronteres

Ens havíem acostumat progressivament a ser una societat d’individus lliures. Ho va dir fa aproximadament un mes el president de la república francesa, Emmanuel Macron. Parlava d’alguna cosa semblant al que a la primavera ens van presentar com la nova normalitat. O potser de les conseqüències del virus corona. De l’Europa sense barreres retrocedíem a l’Estat nació. I amb això es trossejaven les nostres vides. Avui, en un nou moment de replegament –això de les onades ens té estabornits–, els nostres pensaments són per al jove que durant els mesos més durs del confinament va fugir per les muntanyes per trobar-se amb la xicota, que vivia a Barcelona. Tot un referent, s’ha de reconèixer. El pla no li va sortir bé, però, ja que va tenir la mala sort de ser sorprès per una patrulla dels mossos d’esquadra quan intentava travessar la frontera entre Andorra i Catalunya. Pel que sembla, l’amor no va amb els uniformats i mostra d’això és que van denunciar el noi per no complir el confinament i li van fer girar cua. Desconeixem si hi ha hagut cap cas d’èxit. Potser quan tot hagi passat ens ho explicarà. O potser ho guardarà en secret fins a la vellesa, que cal ser previnguda per si mai torna la pandèmia. Però això és terreny de les més atrevides i intrèpides, segurament una minoria. Les que no saben controlar els rampells, les molt fans de la rauxa. Però tant aquestes com les que no s’aventuren comparteixen aquesta ferida provocada per la línia imaginària que ens adjudica passaports diferents. Són amors separats per les fronteres. A Europa. Qui ens ho havia de dir.