Ara que estem tots graduats i a punt d’anar a Harvard, si Donald Trump ens deixa, o a Cambridge, assistim als preparatius del jurament de la Constitució del Copríncep episcopal. La cerimònia comptarà amb la presència del sometent, un cos de ciutadans encarregats de donar suport en l’ordre públic que està en desús des del 1931, des que Andorra té servei de policia i que no ha participat en una cerimònia pública des de l’època preconstitucional. A més, està previst que hi assisteixin centenars d’escolars convidats. Si fa unes setmanes aquesta columna portava per títol Això és del 1970, parlant dels episodis de censura que eren més propis dels veguers que no de mandataris constitucionals, avui sincerament no sabria a quin any ens hauríem de remuntar per posar-hi títol. 

Si ara arribés un marcià, o un ciutadà de Minnesota, i demanés un resum, un esquema bàsic de la situació, una infografia, que ara és el que es porta, quedaria ben estrany. Quan hem d’explicar un tema al nivell més elemental és quan més s’evidencien els elements més curiosos del tema. Si fos una ciutadana de Minnesota potser preguntaria fins i tot, la molt tiquis miquis, quin paper tenen les dones entremig d’aquesta combinació d’Església, lleis que regeixen un país i una societat, i uns senyors vestits a la manera del segle XIX (els del sometent, evidentment). 

I mentre esperem el dia 26 per veure aquesta solemne coreografia, assistim a l’habitual allau d’informació ràpida, d’una barreja de temes que són notícia i temes que són anècdota. Una barreja de temes que afecten la vida pública, política, social, cultural o esportiva d’una societat, d’un país, d’un continent o del món, i de temes que formen part de la vida quotidiana, estrictament personal, individual dels ciutadans, que formen part dels seus gustos i aficions i que no afecten la societat, temes que en una altra època eren destinats a les seccions més d’entreteniment, però no als titulars principals. 

Els mitjans digitals viuen sota la dictadura del clickbait, de la necessitat que els lectors fem clic i fem pujar el comptador de visites que miren els anunciants. I així, llegim cada cop més anècdotes, declaracions d’indignació per solemnes ruqueries que formen part de la vida privada de la gent, de temes intranscendents, d’allaus d’opinions, de declaracions de pares i mares sobreprotectors i hiperventilats... I encara podríem dedicar un capítol al món animal, que cada cop ocupa més titulars, titulars que cada cop fan servir més el “tu”, que ens interpel·len directament, en un lloable servei a la nostra vida, titulars estranys. Aquesta setmana podíem llegir a La Vanguardia digital: P. G. Etòloga felina: “Que el gat no et segueixi el ritme de joc és un dels problemes més freqüents, allò que el teu gat necessita és que aquesta dinàmica acabi seguint aquests consells.” I aquí el cervell només pot fer una cosa: explotar.