Anada i tornada

El món modern és meravellós. Tots estem súper connectats en un sistema global que ens proporciona l’accés a gairebé absolutament qualsevol cosa que necessitem i a un sol clic de distància. Mai de la vida havíem tingut les coses tan a tocar. Vols fer un viatge? Reserves tiquet d’avió, hotel, cotxe i fins i tot el restaurant si et ve de gust. I tot això sense moure’t del sofà, perquè ja ni tan sols necessites un ordinador, amb el mòbil és suficient. El més pròxim a sentir-se un déu, vaja. I així anem per la vida, pensant que aquesta realitat no tan real ens defineix. Llavors, comencem a suposar que som la baula més important de la cadena i ens oblidem de tot. Ens creiem indestructibles i amb dret a posseir tots els recursos que se’ns posin a l’abast. Però clar, la realitat és una altra, com sempre que l’ego no ens deixa veure amb claredat.

I quan aquesta realitat colpeja fort, ens llença a la cara totes les nostres febleses. Perquè, al cap i a la fi, som organismes vius i com a tals acabarem morint algun dia. La qüestió és quan i de quina manera. I nosaltres, a vegades, sembla que estiguem ansiosos per esbrinar-ho.

Fa setmanes va aparèixer a la Xina un nou virus anomenat coronavirus. Un més en la llista de malalties que van començar amb un origen animal i que van acabar traspassant fronteres i infectant els humans. Grip porcina, grip aviària, les vaques boges, etcètera. Tot com a conseqüència, segons tots els informes, d’una pèssima cura sanitària, ja sigui en un mercat xinès que semblava més propi de l’edat mitjana, o per les paupèrrimes condicions de les granges on criem els animals que després ens acabarem menjant. I per descomptat, ara la paranoia campa a plaer, alimentada per aquesta globalització que tant ens encanta. 

Ara una persona esternuda a Tailàndia i una altra es contagia al Brasil. I ni parlem dels aeroports! Però bé, com tot, qui vol alguna cosa n’ha de pagar un preu. El nostre va camí de ser car. Ens perdrà la nostra falsa sensació de superioritat, tractant les altres espècies com si fossin coses, i en aquest camí d’anada i tornada intentarem no perdre la batalla contra el que no podem veure, però hem de respirar.

I la paranoia passarà i aquest nou virus incrementarà la llista de les preocupacions fugaces, mentre es transforma en una malaltia més. Una d’aquestes que solament afecta un determinat nombre de persones i que com que ja no és notícia, poc ens importa. Com la grip, que ens deixa alguns dies al llit  però se soluciona amb un parell de pastilles i descans. Això sí, depèn d’on visquis o de quants anys tinguis. Per sort no és el nostre problema, oi? Quin món meravellós.