Fa molts anys, vaig viure una experiència força desagradable. Feia temps que no em passava, sobretot des que m’havia traslladat a Andorra, i em va agafar amb la guàrdia baixa. Em disposava a agafar l’ascensor de casa acompanyat d’una veïna. Ella va començar a parlar del típic tema banal d’ascensor, en un idioma que podríem qualificar de portunyol, una barreja de castellà i portuguès, com hauran endevinat, i jo li vaig respondre en català amb naturalitat. De seguida va esclatar en ira pel simple fet d’haver-me atrevit a usar la llengua oficial. Els crits se sentien al cinquè pis, inversemblant. Un episodi recurrent en altres zones del domini lingüístic que a Andorra costa més, per sort, d’haver de suportar, suposo que per allò que el català és l'única llengua oficial. També cal apuntar, per dir-ho tot, que aquella persona presentava símptomes nocius més enllà de la catalanofòbia.

Em va venir al cap aquest desgraciat fet, que tenia guardat en un racó del cervell, després d’escoltar l’enèsima animalada del nostre estimat creper mediàtic, per obra i gràcia de tots els que li donen difusió, inclòs aquest article. Sí, tot i que no ho volia fer, al final no me n’he pogut estar, he pecat. Sé que és precisament el que busca, però m’ha semblat necessari apuntar quatre coses sobre aquest individu.

D’entrada, reconeixeràs ràpidament un analfabet lingüístic quan fa servir la paraula dialecte en un to volgudament pejoratiu. Aquest sol fet ja fa entreveure ignorància sobre el significat de la paraula dialecte o, com a mínim, de fer-ne una interpretació que s’allunya del gust i la sensibilitat per les llengües i la cultura en general que crec que s’ha de valorar.

Un dialecte aporta riquesa a qualsevol llengua i, per tant, la fa més atractiva. No és una subordinació extravagant que fa nosa al tot, sinó una part diferencial que li dona més encant al conjunt. En no ser monolítica, en cada àmbit geogràfic del seu domini hi ha una manera d’utilitzar-la diferent que lluny de suposar un fre o un problema, ens brinda la possibilitat a tots els parlants de conèixer paraules, expressions i formes de pronunciar que desconeixíem i que ens aporten una visió més completa i real del nostre idioma. Exactament igual per a qui l’estigui aprenent.

A més, si l’individu en concret considera que el català és un dialecte, aleshores ens hauria de dir de quina llengua és un dialecte. Si ens fiquem en el seu cap lliure de neurones en plena capacitat, suposo que deu pensar que és un dialecte del castellà. Per tant, és castellà i, per tant, seria la mateixa llengua que parla ell amb tanta fatxenderia, com si tingués un rang diví superior a la que tant repudia. Però suposo que si li intentem fer entendre això li explotaria el cap. En aquesta línia, al seu argumentari cum laude hi va afegir un suposat joc de mirades del client catalanoparlant que, com que entenc que fregaven el deliri supremacista, m’estalviaré de comentar.

Dit això, tampoc hem de subestimar ni aquest individu ni aquesta manera de pensar, que és més vella que l’anar a peu i que no ha inventat ell. Si mirem enrere i veiem la seva biografia, el personatge parla català perfectament i anteriorment no li suposava cap problema usar-lo i desenvolupar-s’hi al país. Ara, tot d’una, sí. És més evident que s’ha adonat que la catalanofòbia ven fora i dins del món digital, i devia pensar que això li podia anar bé al seu negoci. I sí, l’odi al català (i la mala educació) li ha donat cues cada dia, l’ha encertat de ple. És trist, però és així. 

Ens trobem davant d’un ignorant lingüístic o del més llest de la classe? Segurament hi ha una mica de cada, però sí que caldria reflexionar sobre si Andorra ha de permetre que una persona basi la seva línia de negoci en el menyspreu a la llengua oficial, part inherent de la identitat andorrana. Debat complicat, amb pros i contres, que ja ha sorgit però del qual encara no s’ha extret cap conclusió.