Una hora incerta d’una tarda de qualsevol estació. Hi ha una fosca estranya, com la d’una nit molt clara o la d’abans d’una tempesta important. Un circuit de carreres de cotxes, a la sortida de boxes hi ha una recta en baixada que acaba amb un revolt d’esquerres molt tancat. Els cotxes van passant a tota castanya, fórmules 1 competeixen contra superesportius de colors ridículs i mentre jo, palplantat, no m’atreveixo a entrar al circuit. Algú m’esperona, em col·loco les nanses de la bossa de roba plena de rotlles de paper de vàter, agafo embranzida, em poso dret i pedalo amb força a la vegada que giro la maneta del gas. La Vespino blanca arrenca com una exhalació i em tiro recta avall, agafo el revolt com l’agafaria Mick Doohan amb la seva 500 i, no sé com, avanço dos cotxes excessius de color verd llampant. El circuit s’esborra i aparec a un carrer de ciutat. Ja no recordo res més del somni que vaig tenir fa un parell de nits.
No cal ser cap psicoanalista lacanià argentí per interpretar el que em diu el subconscient. Formo part del que abans es deia classe mitjana: treballador qualificat, amb cultura i estudis, amb una feina estable que no genera diners ni ven res que ara interessi a la gent. Puc pagar les factures i l’hipoteca, però cada vegada em puc permetre menys coses. Resumint, soc un nou-pobre rodejat de massa nou-rics.
En quin moment la social democràcia ha perdut l’interès de la gent que més la necessita a favor de tesis neoliberals que els (ens) enterra cada dia una miqueta més? Estic rellegint les novel·les de Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, i a Los Mares del Sur, una meravella del 1979, l’autor fa dir a un dels seus personatges que mentre la lluita entre capitalisme i comunisme es mantingués pacífica, la victòria final seria comunista i que només una guerra que minvés la població donaria la victòria al capitalisme. Llavors la pau duraria en una societat ultratecnològica, individualista regida per febles democràcies molt liberals. S’equivocava el marquès de Munt, perdudes quasi totes les guerres per evitar l’expansió comunista a l’Àsia, EUA va tirar pel dret i va treure l’arma cultural (o contracultural) per convèncer els migs convençuts i guanyar la partida.
No ha calgut cap guerra, vivim en una societat ultratecnològica dins democràcies agonitzants molt liberals. Però encara som molts al planeta i el creixement etern sembla impossible. Vivim pensant que no hi ha cap altra lògica que la d’un món regit per un mercat omniscient i omnipotent que ho ajustarà tot de manera màgica. I els pocs llocs on es podria contraargumentar, l’escola, la universitat, repeteixen models ideològics que veneren la innovació, la tecnologia i la individualitat per sobre de tot.
Com m’agradaria llegir avui dilluns la columna de El País del Montalbán.