Queda un sospir per a l’arribada de Tots Sants. Una jornada festiva que, malgrat que s’està convertint en una nova versió de Carnaval, ens apropa als cementiris. Uns espais que potser deixaran d’existir en un futur no gaire llunyà si la societat decideix seguir les passes de l’estat de Nova York, el sisè estat dels EUA que ha autoritzat el compostatge de cadàvers humans, que també es pot posar en pràctica a Suècia. Alguns ho veuran com una solució pràctica per evitar l’especulació immobiliària post mortem, ja que el terreny que es dedica als cementiris també s’ha tornat escàs en molts indrets. No és fàcil, però, que l’adob marqui el principi de la fi d’aquest tipus d’espais arquitectònics.
 Mentre no arriba aquest moment, cada cop que visites els cementiris que tens més a prop te n’adones que augmenta el nombre de noms que hi coneixes. Una mirada més atenta també et fa veure que hi ha nínxols que ja no es cuiden, i fins i tot n’hi ha que acaben desnonats per manca de pagament o perquè ningú es recorda dels seus inquilins. Un oblit que tard o d’hora ens arribarà a tots. I això que ens hem empescat moltes maneres d’intentar evitar aquest oblit. Un bon exemple són les piràmides. Pocs ens recordaríem de noms com Kheops, Kefren i Menkaure (Micerí) sense aquestes construccions. Tampoc no sabríem res de Tutankamon, un nom més de la llista de faraons d’Egipte, sense el magnífic tresor amb què el van enterrar i que el va acompanyar fins al dia en què Howard Carter se’l va fer seu, convertint-lo en un mite, una llegenda i una gran història. Hi ha, tanmateix, altres cementiris en què mai sabrem el nom dels seus inquilins. Un bon exemple ens el donen els individus que foren llançats a la Sima de los Huesos d’Atapuerca. Una troballa que ha aconseguit modificar moltes de les premisses que donàvem per certes, ampliant el coneixement que teníem al voltant de l’evolució humana. Tampoc crec que sapiguem mai el nom dels humans que van ser enterrats al dolmen del Cubil, dos mil dos-cents anys abans de la nostra era. La seva descoberta ens permetrà esbrinar moltes més coses de la vida a Andorra. 
Badant pels cementiris, i no cal esperar per Tot Sants,  te n’adones de com els seus inquilins et parlen. De fet, comproves que ni tan sols cal acudir a ells per establir-hi un diàleg fluid. El cas és que sovint es tracta d’indrets amb encant, on no tan sols hi ha tombes i nínxols, sinó que sovint hi trobem flors i arbres. Unes plantes que, per poc que hi pensem, de ben segur també han rebut la seva part d’adob humà.