Anar al psiquiatre no és un càstig

Hi ha vegades que els col·lectius, per reivindicar uns drets desqualifiquen els d’uns altres. I a voltes, no sé què és més greu, per reivindicar-se desqualifiquen els altres. Això és el que em suggereixen certes expressions que encara se senten o que fins i tot s’escriuen: “no som malalts mentals”. El col·lectiu –si és que es pot parlar així– dels malalts mentals continua estigmatitzat i crec que algunes de les seves malalties són totalment desconegudes. Considero, a més, que se subratllen els símptomes i les conseqüències d’unes malalties no tractades, però que es parla poc, per no dir quasi gens, de la qualitat de vida més que acceptable que pot portar una persona que té algun d’aquests trastorns amb l’acompanyament psicològic i/o psiquiàtric i la medicació adients. Haver d’anar al psicòleg o al psiquiatre no és cap desgràcia, ni és una tara, ni el pitjor que ens pot passar, ans al contrari, és una oportunitat que se’ns brinda i que ens pot ajudar a afrontar el que vivim des d’una altra perspectiva. Compartir la vida, perquè som pares, fills, germans o parelles de persones que tenen un trastorn mental, no és un càstig diví o del cosmos, sinó que pot ser una molt bona ocasió de creixement. Per això, crec que Andorra hauria de revisar els protocols del servei d’immigració pel que fa a aquestes qüestions, senzillament per posar-se al dia i fomentar la transparència d’aquells que venen a treballar-hi i tenen diagnosticades certes malalties, i no només mentals, i callen per por al rebuig o a l’aplicació de la norma: no pot entrar. Però que al cap i a la fi poden tenir responsabilitats i compromisos. Fer vida normal? I... què és la normalitat?