Us confesso que he estat mirant la recent micropolèmica que va sorgir a causa de la campanya publicitària de certa entitat bancària del país amb un ull potser no cínic, però sí un xic satíric. S’ha canviat el color verd festuc (com diuen, d’oca com fuig) que ha acompanyat la seva imatge corporativa al llarg de moltíssims anys per un verd que jo qualificaria de British Racing Green, o sia, verd anglès per a aquells que no dominen la llengua de sa majestat de les orelles. A més, han tingut la bona iniciativa d’apuntar-se a la moda de les marques comercials que acaben en –and.
 Tal com correspon a la mítica prudència que solen exhibir els banquers, no són pas els primers a fer-ho. Lluny d’això. De fet, diria que la primera vegada que ho vaig veure fer aquí va ser per una campanya una mica més imaginativa, que no feia servir les tres lletres, sinó directament el logograma &, el famós ampersand de tots els teclats d’ordinador. Com el lector no pot ignorar, es tracta de la lligadura de les dues lletres del mot llatí et, cosa que prenc com una picada d’ullet cap a la traducció anglesa del so and. En tots dos casos, es tracta clarament de la voluntat de significar que estem aquí per sumar. No sabem si volem augmentar tan sols el nombre de clients, o bé si l’esforç va en el sentit dels beneficis. En tot cas, no podem estar en contra d’una publicitat que significa que vol sumar, cosa que parteix d’un sentiment eminentment positiu.
Dit això, hem de tenir cura dels perills d’aprofitar les homofonies que poden aparèixer entre llengües. Ja ens havia passat en referència al nom del nostre país, en aquell moment ja llunyà en què ens vam començar a apropar a internet. Algun prohom perspicaç de l’aleshores Centre Nacional d’Informàtica (CNIA) es va fixar de seguida en el codi de país que ens anaven a assignar (.ad), i a les possibilitats de perversió que aquest hauria ofert als publicitaris de tot el món. En efecte, ad en anglès significa un anunci, motiu pel qual sense una decidida iniciativa per part dels nostres legisladors corríem un perill molt concret d’acabar en la mateixa situació que Tuvalu, l’Estat illenc de l’Oceà Pacífic. En el seu cas, la proximitat entre el codi del país a internet (.tv) i les inicials de la televisió (TV) els va deixar l’oportunitat de fer negoci tot venent per un mòdic preu l’ús dels seus dominis a internet així com una part de la seva dignitat com a país, oportunitat que van saber aprofitar a bastament.
Amb l’arribada de les xarxes socials, les ocasions de decaure s’han multiplicat. Que ho diguin a l’empresa multinacional Volkswagen. Aquest digne subministrador de tecnologia alemanya als pobles de tot el món també és present a Itàlia, com no podria ser altrament. Com és lògic, també va voler ser modern i apropar-se dels potencials públics més o menys joves. Com a tal, va obrir el seu perfil tant a Instagram com a cal ocellet blau, amb el nom @volkswagenitalia. Aquí ho deixo, sense afegir-hi cap comentari. A menys, és clar, que el compte sigui un fake... O bé, podria ser un compte veritable que es vol fer passar per fake? La cosa s’ha tornat tan complicada a la publicitat avui en dia.
Tornant al nom del nostre país, Andorra s’escriu amb els caràcters  en xinès mandarí. El primer caràcter es pronuncia an i significa pau, pacífic, o fins i tot segur. El segon és el molt conegut dào o camí. Finalment el tercer caràcter se sol pronunciar èr, que pot significar tu o el teu. D’això, en deduïm que el nom d’Andorra probablement va arribar al xinès a partir de la llengua francesa. Però també podem obrir el nostre esperit (i els mercats turístics) pensant en els múltiples usos que es podria fer del caràcter an en el context publicitari. En comptes de Vivand, podríem tenir dret a Viv-, cosa que rima amb referències com la ciutat de Xi’an a la Xina o el període Heian al Japó. No negareu que fer servir la paraula pau en un missatge turístic fa patxoca?
Vinga, amics publicistes, sigueu creatius! Encara hi ha idees per explotar.