Andars, pletes i bordes

Aquests darrers mesos, per raons diverses, he utilitzat una paraula que sempre he sentit a casa però que manifestament es coneix ben poc. Andar. Un andar és un element de fusta, semblant a una tanca o un reixat que, posat de forma seguida permet construir una pleta per tancar-hi el bestiar. Bé, apletar-hi el bestiar. Més que res, ovelles. Els andars de fusta es feien de fusta de pi per les parts superior, inferior i mitja, i fusta de boix, molt més resistent per fer els travessers. Avui dia però, els andars solen ser metàl·lics. Menys manteniment i més duradors. És una llàstima haver d’acabar parlant de cledes o de tanques per fer-se entendre...

Poca gent recorda els andars de fusta, les pletes, els conllocs o com es bogava els prats. Em direu que no és cap fatalitat que no tinguem present què és un andar o una pleta. I tindríeu raó, ja que si no ens dediquem al món de les ovelles potser mai ens caldrà fer ús d’aquestes paraules. Però haver-les oblidat, haver-les perdut, és revelador que hem deixat enrere part dels nostres orígens. Això encara és més manifest quan algú ens diu que una pleta és un conjunt de cases (recordem que a la pleta s’hi apleta el bestiar), que una casa antiga al mig d’un poble és una borda, o que una borda és un restaurant típic.

En cap cas cal culpar a qui desconeix el significat d’aquestes paraules. Una simple visita en algunes planes web oficials (i també privades) del nostre petit país ens permet veure que convidem els turistes a gaudir de la gastronomia que s’ofereix a (cito): antigues cases tradicionals d’alta muntanya anomenades bordes, confonent la casa pairal amb la borda. O també promocionem espais residencials com a pleta, utilitzant de forma inadequada aquesta paraula. Tot plegat és una manca de rigor, una manca de coneixements i una manca d’arraigo (els iniciats sabran què vull dir). 

Difícilment les activitats ramaderes tradicionals ocuparan novament el pes que havien tingut fins a meitat del segle passat, quan era l’activitat principal dels habitants de les valls andorranes, però tinc la sensació que estem perdent els lligams amb la muntanya i amb les seves activitats tradicionals a un ritme altament preocupant.

Perdem vocabulari, però sobretot, perdem identitat. És una bona notícia que un espai com cal Pal de la Cortinada s’hagi obert com un espai de reflexió identitària i que s’hagi fet amb una exposició al voltant de les estructures de pedra seca, tan pròpies de les nostres muntanyes. Cal esperar que un espai com aquest ajudarà que paraules de temps no tan llunyans ens semblin menys estranyes, però caldria que, més enllà de la reflexió, tots passéssim a l’acció.