Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

Andorra al Cançoner popular




Pocs dies abans de l’inici del confinament s’inaugurava l’Any Palmira Jaquetti. Però, qui era aquesta dona i què va venir a fer al nostre petit país? Palmira Jaquetti i Isant (1895-1963) fou una poetessa, compositora, musicòloga, etnòloga i escriptora avançada al seu temps i que, com moltes altres dones d’una època en què era difícil ser escoltada i valorada en el món intel·lectual, va contribuir a millorar el nivell cultural del seu país a partir de les seves inquietuds musicals, literàries, pedagògiques i humanístiques.

A Andorra va arribar, juntament amb la també folklorista catalana Maria Carbó, el 26 de juliol del 1925. I ho van fer com a missioneres de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1921-1936), institució dedicada a recollir de manera exhaustiva la música popular de les terres de parla catalana que va ser possible gràcies a la donació d’una altra dona, Concepció Rabell, de la qual era marmessor Rafael Patxot.

Palmira relatava al seu diari amb quina sorpresa va escoltar una dona d’Andorra com parlava –igual que ho fem avui, quasi cent anys després– dels catalans com a espanyols (“parlen d’espanyols amb la mateixa idea de separació i distància que en té un francès, o un anglès”). I és que aquí sempre que travessem la frontera del sud “baixem a Espanya” i qualsevol altra interpretació és pixar fora de test!
Cal dir que a Jaquetti no li va fer gràcia que anys abans hagués passat per les nostres valls el capellà i musicòleg Higini Anglès, fent cantar moltes de les dones que ella coneixeria en el seu periple andorrà. Entre elles podem destacar la Biscàrria, la Fustera, la Quica, la Farrera, l’Estanyeta d’Engordany, la Maria, la Conxita… D’Andorra la Vella escrivia Jaquetti: “Que aspra és! Les muntanyes donen feixuguesa a l’esperit, i hom voldria, tot admirant-les, superar-les”. De Santa Coloma, que “no hi ha res de bo sinó el campanar”. I d’Encamp: “Ai, Encamp! Una mena de Santa Coloma, però amb gent, i encara feresta”. No va trobar ningú que li cantés res…

A la Massana van visitar Mn. Bordes, que era parent seu, i només va aconseguir que una dona li cantés “de mala gana i per respecte al reverend” dues cançons. De Sant Julià de Lòria parla de “cançons revellides, esmicolades, enrunades” i de “memòries febles i oïdes anèmiques”. D’Ordino escriu: “Mn. Higini no hi havia estat; ja va fer bé. Arriba a un extrem tan fi, la gasiveria d’aquests muntanyencs, que volen saber el preu de cada cançó”.

Eren els bojos anys 20, però a Andorra hi havia més gana que abundància i més seny que rauxa, just a l’inrevés que avui… Ser de muntanya no implica ser tancat. Es tanquen les fronteres. I Andorra sempre les ha tingut obertes. Amb la darrera pandèmia hem vist que els altres, no. Potser és hora de menys concessions als de fora i més contundència en les decisions dels de dins. Penso com Schopenhauer: “Els homes superficials tracten d’omplir el seu temps; els assenyats l’utilitzen.”

 

 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic