La població va arribar al màxim demogràfic cap al 1860, i llavors va començar la crisi.
La primera meitat del segle XIX resulta una continuació de la situació econòmica, social i institucional de l’Andorra del segle XVIII, de fet, podríem dir que el pas de l’edat moderna a la contemporània, a Andorra no es va produir en el canvi del segle XVIII al XIX, sinó uns cinquanta anys més tard.
Les fargues continuaran treballant en l’elaboració de ferro destinat a la importació, tot i que a partir dels anys trenta i quaranta començarà la seva davallada. En la ramaderia, la cria d’equins, eugues i mules per a la seva comercialització a les fires catalanes continuarà sent la principal font d’ingressos de les cases de pagès, per exemple cal tenir en compte que la majoria de les bordes que servien per a l’estabulació i l’emmagatzematge de farratge als prats de dall daten d’aquest període. A la duana espanyola encara es mantenien les franquícies i privilegis que permetien comerciar amb Catalunya sense haver de pagar tributs.
Per la banda nord, la Revolució Francesa va deixar durant un temps Andorra sense copríncep francès, cosa que va comportar l’anul·lació del tracte de favor en el comerç amb França, l’acceptació de Napoleó a la petició dels andorrans accedís al coprincipat va restablir la situació. Tot això comportava una situació de bonança econòmica que generava llocs de treball i una situació que permetia a molts cabalers establir-se pel seu compte i fundar una casa pròpia, sense haver de dependre només de l’agricultura, per la qual cosa la població del país va arribar al seu màxim demogràfic en la dècada de 1860.
Les noves cases que es van crear durant aquest període de benestar econòmic es van anar incorporant al grup social dels casalers, les cases sense drets polítics, per la qual cosa aquest grup va créixer de forma desproporcionada respecte al nombre de focs. A finals del segle XVIII i durant al primera meitat del segle XIX es van començar a fer evidents les pressions del “poble menut” per participar en les decisions preses en els consells de Comú i de quart, sobretot pel que feia a la repartició dels beneficis obtinguts de la venda de boscos a les fargues.
La nova composició de la societat sorgida d’aquest creixement demogràfic es va traduir en un canvi en les institucions polítiques: la Nova Reforma del 1866. Proposada pel sector polític més progressista i aprovada pels coprínceps atorgava el dret de vot a tots els caps de casa, per la qual cosa s’acabava amb el sistema estamental de focs i casalers, limitava el nombre de consellers de Comú a cada parròquia, que havien de ser elegits per votació, i desvinculava els Cònsols del Consell General, que quedava integrat per vint-i-quatre consellers.
A la segona meitat del segle XIX l’economia andorrana va entrar en una etapa de recessió i crisi que perdurarà fins al segon quart del segle XX. Les fargues van quedar antiquades com a sistema d’obtenció de ferro i van tancar una darrera l’altra. Quelcom semblant va passar amb les manufactures tèxtils, afectades pel procés d’industrialització català i l’arribada al mercat de nous productes com el cotó. La cabana ramadera va anar disminuint de manera progressiva, sobretot d’ovina, que es va ressentir de la manca de demanda de llana, i de la conversió a l’agricultura intensiva dels terrenys on fins llavors havien hivernat els ramats andorrans.
La ramaderia dedicada al bestiar mulat es va mantenir un temps més fins al moment de la mecanització del camp, ja al segle XX. A la vegada, per part espanyola es van anar posant cada cop més dificultats al comerç andorrà, l’any 1866 el síndic Guillem d’Areny-Plandolit va aconseguir la renovació de les franquícies duaneres, continuació dels antics privilegis comercials, que fins llavors havien protegit el comerç transfronterer però per poc temps, ja que finalment l’Estat espanyol les va retirar l’any 1879.
Hi va haver diversos intents de cercar noves fonts de riquesa, com ara l’establiment de casinos i balnearis, però van fracassar. El primer va tenir lloc el 1866 sota la iniciativa de Guillem d’Areny-Plandolit, però les difícils comunicacions del país amb l’exterior fa ver que fos impossible d’aplicar. El 1880 hi va haver un nou intent, al qual es van oposar tant el Consell General com els coprínceps; el malestar social es va materialitzar en una revolta popular i l’enfrontament entre els partidaris i opositors al projecte. Els fets van acabar amb la prohibició per part dels coprínceps de l’establiment de casinos i cap mena de joc d’atzar.
En general, les fonts econòmiques que havien estat pròpies d’Andorra, o van desaparèixer o van quedar com a marginals o obsoletes enfront de la revolució industrial que estava tenint lloc a les capitals dels països veïns. Conseqüència directa d’aquests canvis en l’economia va ser la pèrdua constant de població, principalment per l’emigració vers els nuclis industrials catalans (Barcelona) i el sud de França. Si hi havia hagut un creixement demogràfic mercès a les fargues i al treball artesanal, ara l’explotació de la terra tornava a ser la que marcava el sostre demogràfic del país. Andorra necessitava obrir-se a l’exterior i trobar un nou model econòmic.
