Abans de posar-me a divagar per aquí sobre les meves coses i cosetes, voldria fer una breu postil·la sobre l’última vegada, cap al desembre, que deixava aquí escrita la meva carta amb les demandes culturals per a l’any que comença. Algú va tenir el detall de comentar-la –cosa que em satisfà, perquè això vol dir que com a mínim va tenir un lector– i retreure’m l’egoisme de les meves peticions davant la pèssima situació del món en general. Que amb tot el que està caient, segur que hi ha coses molt més importants que demanar teatrillo. Potser no literalment així, però així és com sonava a les meves oïdes.
Li dono tota la raó, per què ens hem d’enganyar. Però també, i per això el pròleg, deixi’m dir en descàrrec meu que aquí escric del que crec que sé alguna cosa, del que respiro i del que em toca romànticament de la vora. Si el món ha de funcionar amb mi i els meus anhels com a referents, anem malament, perquè només sé de teatre, i no gaire.
Dit això, i sense oblidar-me dels desitjos que plantejava a l’últim article, sembla que alguna cosa s’ha mogut –i no per la meva carta al Pare Noel, evidentment, o sí?– i la setmana passada es va presentar el nou espai per a la creació, la difusió i la creació cultural i artística del país: Andorra Crea. Deixem primer que neixi i que respiri per saber el que serà o el que pot arribar a ser. De moment ens toca relativitzar i sumar. Tot el que sigui apostar, creure i crear nous espais per a les arts ha de ser ben rebut, i ara toca unir esforços des de tots els sectors que ens puguem vincular perquè aquest nou espai físic i vital compleixi totes les expectatives, tant les globals com les particulars.
Amb la informació de què disposem sempre et queda el dubte del que acabarà sent, i qui més qui menys, des dels àmbits en què ens movem habitualment podem visualitzar a nivell particular del DAFO d’aquesta Andorra Crea Encertat o Desencertat, Egoista o Compartit. Tots en tenim opinió. El pressupost, la dificultat geogràfica, el principi de professionalització (apunto: deixo l’Estatut de l’artista per a la pròxima), la necessitat exasperant de crear nous continguts, la sostenibilitat, la diferència logística de cada branca artística, la intensitat temporal concentrada en un cap de setmana i el parroquialisme, totes aquestes coses que ens passen pel cap i que segur que ja han passat pel cap dels responsables han de quedar enterrades per la il·lusió, les ganes de crear i de participar per la voluntat de sumar, de deixar-se veure i d’aprendre, d’ajudar a visibilitzar els encerts que vinguin i minimitzar eventuals errors, lògics en tota primera vegada.
Hem de crear un esdeveniment que cridi l’atenció i que es converteixi en referent. I per crear-lo, primer hi hem de creure. Aquesta és la meva setmana de creure, de tenir ganes, de posar-me a disposició de tot el que sigui sumar. Al final no sabem quin és el millor camí i alegrement tendim a forjar primeres edicions de coses a les quals hem de donar continuïtat.
Amb ganes de saber-ne més.