Fa un cert temps que circula el rumor popular que és fàcil distingir entre els dos estats de Corea, vistos de nit des d’un satèl·lit. Segons es comenta, a Corea del Sud es distingeix la seva forma de península dibuixada amb la llum de les ciutats industrials que envolten les seves costes: Seül, Incheon i Busan. A l’interior, Busan i Dugan es poden distingir a ull nu. Per contra, Corea del Nord és una simple taca de foscor, en què s’albiren amb prou feines la poca il·luminació de Pyonyang enmig de la negror. De fet, aquesta informació és del tot certa. Des de l’espai, es poden distingir clarament els països de l’Àsia que han tingut més desenvolupament econòmic dels que no i, dins de cada país, les regions més urbanitzades.

Si el nostre satèl·lit continua la seva òrbita fins a situar-se per damunt d’Europa, també hi podem observar algunes diferències marcades entre els països. Així, les regions més industrialitzades o més densament poblades destaquen amb una claror groga, feta de milers de fanals, llums de neó i altres fonts de llum artificial. Al continent, gairebé la totalitat de Bèlgica i d’Holanda, com també la Ruhr alemanya i la plana del Po al nord d’Itàlia, brillen com una garlanda de llums de Nadal. Fenomen molt adequat per l’època, hi convindreu, tot i que en aquest cas es reprodueix cada nit de l’any.

A prop de casa nostra, destaquen els centres turístics de la costa catalana, com també la imatge d’una xarxa d’aranya gegant de les grans metròpolis: Madrid i Barcelona a l’Estat espanyol; París i Tolosa, a França. Entremig d’aquestes zones, gairebé es pot deduir l’existència de regions ermes d’habitants i d’activitat humana per l’absència de llum. Al Pirineu, rius de llum segueixen fidelment els traçats dels rius de veritat, com dits apuntant la carena central, però que no s’arriben a tocar. El centre de la serralada és fosca i deserta, una mica com si tinguéssim el nostre propi Corea del Nord local, estirat tot al llarg de l’aiguavés entre el Mediterrani i l’Oceà Atlàntic.

Al bell mig de l’ombra, però, des del nostre satèl·lit, distingim una figura estranya, com si fossin tres línies de claror que es reuneixen en un sol punt. Si coneixem la geografia, de seguida hi reconeixem les tres valls principals d’Andorra. Segons la inclinació personal de cadascú, hi identificarà o bé els traçats dels tres rius Valira, o bé la forma de les tres carreteres generals, que es reuneixen en una taca lluminosa difosa que destaca sobre les ombres que l’envolten. És la conurbació formada per Andorra i Escaldes amb què, de nit i a certa distància, es fonen Santa Coloma i la Massana.

És certament curiós que, des de l’espai, l’únic que es distingeix amb facilitat d’un país turístic són les lluors artificials de la seva xarxa de carreteres.