Andorra, el país de les meravelles

L’altre dia algú em comentava que trobar pegues és estigma de persona gran. És ben veritat que sovint tinc esperit crític com també és veritat que ja soc gran. Però si hi vull buscar un costat positiu, diré que sempre he tingut un esperit crític, potser ja era gran de jove, i a certa edat si no poses la teva experiència al servei d’una reflexió compartida prives de les lliçons que la vida ens ha donat.
Dit això, també em sento obligat a buscar maneres perquè les generacions que em segueixen tinguin un futur equilibrat, i ja no parlo únicament per als meus fills i nets, sinó els que vindran que no coneixeré. Mirar el futur és evidentment anticipar, i sobretot observar el present, i per molt que vulguem ser exemple per a la gent de fora, ens oblidem de la gent d’aquí. Quantes vegades hauré repetit que hem de ser un país per viure i no un país per vendre. 
Aquest cop, ja no em referiré la Constitució andorrana, que prou ens indica de manera assenyada el camí a seguir, utilitzaré dades que han aparegut darrerament a la premsa o observacions personals que difícilment algú podrà negar.
El mateix departament d’Estadística del Govern ens indica que el preu del metre quadrat creix un 35% des de l’any 2016 i que les transaccions immobiliàries han crescut un 43%. D’altra banda, també llegeixo que la variació interanual de l’IPC del mes d’octubre se situa en un 2,3% (em sembla poc realista). Un percentatge important de jubilats reben una pensió inferior al salari mínim. Podria afegir altres dades que subratllen tendència d’un país amb contra projecte. Un país bastit per atraure residents fiscals en detriment de ciutadans i residents que han passat tota, o part de la seva vida treballant a Andorra.
Aquesta negació de la realitat socioeconòmica també la retrobem en la qüestió mediambiental. Gairebé donaríem lliçons al món lloant les meravelles paisatgístiques d’Andorra, que hi són, tot i que cada cop menys, minvades per la llaminera depredació immobiliària.
Hem  anat a la COP26 i hem tornat cofois de com de bé que ho fem de cara en fora, però no parlem del forn incinerador, d’un trànsit cada cop més insostenible, de projectes com el de l’aeroport (per ara suposadament abandonat), de l’heliport, del telefèric del Carroi, de ponts tibetans, del soroll omnipresent, de la contaminació lumínica, de la desaparició de camps i prats. Realment, tenim pretensions d’optar a ser Reserva de la Biosfera?
A vegades miro el magnífic publireportatge que ens ofereix el National Geographic en el seu canal televisiu i em quedo admiratiu. Cert, el paisatge és esplèndid, però això és gairebé una selecció d’imatges molt restringida. En el dia a dia, miri on miri, veig grues a tot arreu.
No som un país, som un producte, i tard o d’hora el producte acabarà engolint aquest meravellós país.
I si parlo de país, per acabar, em voldria referir a l’ús de la llengua oficial, el català, aquell que anem a defensar al batejat Centre Carlemany, a la Universitat Carolina de Praga (Txecoslovàquia), però que ignorem en moltes retolacions i missatges comercials de la nostra pròpia avinguda Carlemany, tristament rebatejada Vivand.