Escoltant la transmissió de la sessió del Consell General del passat 9 d’octubre, vaig copsar com els defensors de la Proposició de llei de modificació de la Llei per l’erradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica pensaven, ingènuament, que els nostrats extremistes no havien entès la literalitat de l’article 30.2 del Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica: “L’estat hauria de concedir una indemnització adequada a les persones que hagin patit danys greus a la integritat corporal o a la salut, en la mesura en què el perjudici no estigui cobert per altres fonts, especialment per l’autor del delicte, per les assegurances o els serveis socials i mèdics finançats per l’estat. Això no impedeix les parts de demanar a l’autor del delicte el reemborsament de la indemnització concedida, a condició que es tingui degudament en compte la seguretat de la víctima”.
La resta de grups democràtics s’esforçaven a explicar als consellers d’AE el significat de subsidiarietat, de temporalitat, d’aclarir la qüestió del reemborsament, de fer-los veure que l’import de les eventuals indemnitzacions seria insignificant comparativament amb altres magnituds pressupostàries. En alguna intervenció van aventurar que potser no havien entès la llei.
S’equivocaven de ple: és clar que l’havien entès! Saben llegir i la redacció de la proposició de llei i del Conveni són impecables. Els babaus som nosaltres que ens capfiquem en les seves inconsistents argumentacions i en la impossibilitat pràctica i jurídica de la seva alternativa del fons contributiu dels condemnats solvents per violència domèstica a indemnitzar les víctimes d’altres agressors insolvents. Una  ocurrència contraria als principis elementals de tota llei penal: culpabilitat, personalitat i responsabilitat dels actors. 
Capficats en els detalls, deixem passar el fons de la qüestió: AE no vol polítiques públiques, no vol el bé comú, no vol un estat protector dels més dèbils. 
Vol per a Andorra una minarquia, un estat amb unes funcions reduïdes exclusivament a proporcionar la policia i els tribunals; un estat “vigilant nocturn”, com el va batejar el socialista alemany Ferdinand Lassalle, un estat del passat, vol un retrocés.
Contràriament a aquesta visió, l’article 1 de la nostra Constitució ho expressa molt clar: “Andorra és un estat independent, de dret, democràtic i social” 
Seguint l’argumentació del preàmbul, ja en el primer article es materialitzava la voluntat del poble andorrà “d'adequar l'estructura institucional d'Andorra a les noves circumstàncies que comporta l'evolució de l'entorn geogràfic, històric i sociocultural en què es troba situada”.
La majoria d’andorrans han assimilat prou bé el que diu la Constitució; altres, proveïts d’una rigidesa mental que els immunitza a tota adaptació progressiva, tenen una visió minimalista i selectiva del paper de l’estat: l’estat que volen és un estat polissó que, com els paràsits, s’aprofiti de l’entorn geogràfic, econòmic i cultural que ens envolta.
AE vol un estat motoserra que protegeixi “el mercat”, que desreguli, que faciliti els negocis dels professionals de la defraudació fiscal, que “assisteixi” i subvencioni els membres de la classe satisfeta, que pagui les infraestructures que els privats no podrien fer. Volen un estat punitiu que desposseeixi els col·lectius més vulnerables dels drets més bàsics; volen un estat insolidari que mantingui un sistema impositiu esquifit. Volen anar enrere.