Andorra és més que un quadre

M’agrada la paraula transparència. De seguida penso en Rembrandt. Tot un mestre. I ara també en el síndic general, Vicenç Mateu, que hi va fer referència en el seu discurs per celebrar —amb la molt estimable xifra de 23— l’aniversari de la Constitució andorrana.

Per Rembrandt, dominar la tècnica de la transparència era només accessible als artistes que abans havien demostrat competències sobrades en l’ús del clarobscur. El darrer número de la revista Pratiques des arts, que cada mes fullejo a La Capsa de creacions d’Ordino, dedica el seu Dossier glacis a L’art de la transparence. I adverteix que les transparències en un oli modifiquen els efectes inicials. Donen cos a la pintura i difonen la llum en subtils profunditats.

Llum i ombra com a metàfora del coneixement que ens arriba des del mite de la caverna platònica. Un equivalent, en clau més política, és que no és sobrer conèixer els mecanismes de l’opacitat i la corrupció abans de posar-hi mitjans per combatre-les.

L’organització Transparència Internacional (www.transparency.org) té com a objectiu estudiar, precisament, l’estat de la corrupció al món. Valora el nombre de persones susceptibles de pagar un suborn i quina és la percepció general que es té d’aquesta xacra (pel que fa al govern, institucions públiques com la policia o el cos legislatiu, etc.). A diferència d’altres fonts estadístiques mundials, Andorra surt en el seu índex. No en el global perquè en manquen dades rellevants de control. Però en allò en què se’ns pot mesurar som en un lloc 45 de 71. És a dir, que ens queda una feina a fer que es no pot quedar en un discurs de bones intencions.

Menys encara si el propòsit és posar en primer terme un missatge amb incentius que per a alguns volia servir per ocultar allò altre que si no es pronuncia potser s’aconsegueix que no existeixi —Wittgenstein, no aixequis el cap. Després de llegir a la premsa la repercussió política del discurs institucional del síndic general, m’ha mancat fer servir un comptador de paraules per trobar el guanyador de la jornada. No sé quantes transparències han intentat noquejar els bepeàs. Però crec que aquests darrers han guanyat el combat als mitjans i per punts.

“Rembrandt és més que un quadre”, va dir un conegut comissari en la presentació d’una exposició del pintor al Prado, “és un projecte.” Com l’Andorra del segle XXI, que —no només ho subscriu Vicenç Mateu— “és més que un banc”.