Hi ha moments en què un país ha de mirar una mica més enllà de les seves fronteres i preguntar-se no només d’on ve, sinó sobretot en quin món vol viure. Crec que Andorra es troba en un d’aquests moments.
El passat 16 de setembre, Ursula von der Leyen va pronunciar davant del Parlament Europeu un discurs que ens hauria de fer reflexionar. La presidenta de la Comissió ha descrit un món ple alhora de possibilitats i de perills i ha defensat una Europa amb més capacitat d’actuar conjuntament davant dels grans reptes: seguretat, energia, competitivitat, tecnologia, intel·ligència artificial, canvi climàtic.
Però probablement l’anunci més sorprenent ha estat un altre: la voluntat d’explorar que el Canadà pugui convertir-se en el primer “membre associat” de la Unió Europea. Encara no sabem exactament què significarà jurídicament aquesta fórmula. Sí que sabem què pretén políticament: aprofundir la cooperació en tecnologia, energia, matèries primeres, intel·ligència artificial, ciberseguretat, indústria i defensa.
El Canadà té més de quaranta milions d’habitants, és membre del G7, disposa d’un territori immens i d’enormes recursos naturals. I, tanmateix, en un món cada vegada més inestable, busca reforçar encara més la seva relació amb Europa.
Des d’Andorra, això mereix com a mínim una reflexió.
Si fins i tot un país de les dimensions i els recursos del Canadà considera necessari construir aliances més fortes, què significa avui ser un petit Estat europeu de 468 km²? 
Cap país petit pot afrontar sol els grans problemes
Pensem en el canvi climàtic.
Andorra pot –i ha de– protegir les muntanyes, gestionar millor l’aigua i els boscos, reduir emissions, millorar la mobilitat i preparar-se davant dels fenòmens extrems. Però seria ingenu pensar que 468 km² poden modificar per si sols l’evolució del clima.
Aquest estiu Europa ha tornat a patir episodis de calor extrema i grans incendis. Von der Leyen ha defensat precisament reforçar la capacitat europea davant dels incendis i les onades de calor.
Aquesta és probablement una de les paraules que marcaran els pròxims anys: resiliència.
Resiliència significa poder resistir una crisi i recuperar-se’n. I davant d’un incendi de grans dimensions, una sequera, una pandèmia o una crisi energètica, la resiliència d’un petit Estat no depèn únicament dels recursos que té dins de les seves fronteres. Depèn també de les xarxes de cooperació de què forma part.
Recerca compartida. Informació compartida. Avions compartits. Tecnologia compartida. Recursos compartits. I solidaritat quan un territori no pot afrontar sol una emergència.
Amb l’energia passa exactament el mateix. Andorra pot augmentar la producció pròpia, diversificar-la i reduir la dependència exterior. Però difícilment podem imaginar una política energètica andorrana completament desconnectada de França, Espanya i del mercat europeu.
I què direm de la salut?
La Covid ens va recordar brutalment que els virus no s’aturen al riu Runer. Podem disposar d’una bona sanitat, però Andorra no pot mantenir laboratoris de recerca equivalents als de centenars de milions de persones, desenvolupar tota sola vacunes i medicaments o construir una estratègia completament autònoma davant d’una futura pandèmia.
En determinats àmbits, compartir capacitats no significa necessàriament perdre capacitat de decisió. Pot significar, senzillament, ser menys vulnerables.
Un món que ha canviat
Durant dècades vam viure amb la sensació que Europa estava envoltada d’un ordre internacional relativament estable. Aquesta certesa s’ha acabat.
La invasió russa d’Ucraïna ha tornat a portar la guerra al continent. Europa afronta també ciberatacs, sabotatges, desinformació i amenaces híbrides que obliguen els estats a coordinar respostes.
Les relacions amb els Estats Units tampoc tenen avui la previsibilitat d’altres èpoques. Les tensions comercials de l’administració Trump han afectat fins i tot el Canadà, un dels seus aliats històrics.
I Gaza ha mostrat alhora la necessitat i les dificultats d’una política exterior europea comuna. Els estats de la Unió han mantingut diferències profundes sobre com respondre a l’actuació d’Israel, sobre possibles sancions i sobre les relacions comercials. Europa està lluny de parlar sempre amb una sola veu.
Però, des d’Andorra, hi ha una pregunta interessant: quina capacitat real tindria el nostre país, actuant tot sol, davant de Rússia, els Estats Units, Israel, la Xina o qualsevol altra gran potència?
I ara arriba la intel·ligència artificial. Potser aquest és l’exemple més clar de tots.