Com dèiem ahir, cal plantejar una pregunta que em sembla imprescindible: quina és l’alternativa concreta?
No associar-nos també és una decisió! De vegades discutim l’Acord com si només una de les dues opcions comportés conseqüències.
Associar-nos implica assumir compromisos, adaptar legislació i compartir determinades regles.
Però no associar-nos tampoc significa mantenir Andorra congelada en la situació actual. També és una decisió.
Andorra continuarà situada entre França i Espanya. Continuarà utilitzant l’euro. Continuarà depenent de les connexions energètiques amb els països veïns. Les nostres empreses continuaran necessitant relacionar-se amb el mercat europeu. Els nostres estudiants continuaran estudiant majoritàriament en països europeus. Els nostres treballadors, professionals i empresaris continuaran movent-se en un espai econòmic que supera àmpliament les nostres fronteres.
Per això, quan analitzem els costos de l’Acord, també hauríem d’analitzar els costos i les oportunitats de qualsevol altra alternativa. No existeix una opció sense conseqüències.

La paradoxa de la sobirania
Aquí apareix una paradoxa interessant. França necessita cooperar amb altres estats europeus per afrontar molts dels grans problemes contemporanis. Alemanya també. Espanya també.
I avui el Canadà –un país de més de quaranta milions d’habitants, membre del G7 i amb una de les extensions territorials més grans del planeta– busca aprofundir encara més la seva aliança amb Europa.
Von der Leyen ho va explicar dimarts, amb una idea que em sembla especialment significativa: davant de la fragmentació de l’ordre internacional, Europa necessita construir coalicions per reforçar la seva resiliència.
La comparació amb Andorra és evidentment imperfecta. Però obliga a pensar.
Si els grans estats necessiten aliances per augmentar la seva capacitat d’actuació, què significa exactament la independència per a un microestat europeu?

La sobirania possible
Potser una part del problema és que continuem discutint sobre una idea gairebé absoluta de sobirania que cada vegada existeix menys en el món real.
Cap Estat europeu controla tot sol el clima.
Cap controla els mercats energètics mundials.
Cap controla les grans plataformes digitals.
Cap pot evitar individualment una pandèmia.
Cap pot regular per si sol la intel·ligència artificial mundial.
Cap pot afrontar completament sol les conseqüències econòmiques d’una guerra comercial entre grans potències.
Això no significa que la sobirania hagi deixat de tenir valor. Significa que exercir-la avui és més complex que simplement actuar sol.
Andorra continuarà tenint les seves institucions, la seva Constitució, els seus coprínceps, el seu Consell General, la seva llengua i les competències que corresponen a l’Estat.
Però davant del canvi climàtic, les pandèmies, els grans incendis forestals, les crisis energètiques, la intel·ligència artificial, els gegants tecnològics o les tensions entre grans potències, la pregunta ja no pot ser si Andorra pot ser independent del món. No pot ser-ho.
La qüestió és quin tipus de relació vol construir amb aquest món, quines decisions vol continuar prenent tota sola i en quins àmbits considera que cooperar amb altres països augmenta la seva capacitat d’actuar.
Aquesta és, probablement, una de les qüestions de fons que Andorra haurà de respondre quan arribi el moment de decidir sobre l’Acord d’Associació.
Perquè potser la sobirania del segle XXI no consisteix tant a poder fer-ho tot sols. Consisteix a conservar la capacitat de decidir què volem fer sols i què ens convé fer amb els altres. En el referèndum votaré Sí a l’Acord d’Associació. No em puc imaginar Andorra sense un acord amb els països veïns.