La Intel·ligència Artificial transformarà l’economia, la medicina, l’educació, l’administració, la informació, la seguretat i sobretot la guerra. Von der Leyen ha advertit avui dels riscos dels models més avançats i ha defensat una resposta coordinada amb altres socis internacionals.
Podem imaginar Andorra regulant tota sola Google, Microsoft, Meta o les grans empreses mundials d’intel·ligència artificial?
Podem desenvolupar tots els sistemes de ciberseguretat que necessitarem?
Podem negociar en igualtat de condicions amb gegants tecnològics que tenen una dimensió econòmica superior a la de molts estats?
De nou, la qüestió no és només ideològica. És una qüestió d’escala.
I aquí arribem a una aparent contradicció que em sembla especialment interessant per a Andorra. Durant segles hem identificat sobirania amb capacitat de decidir sols, però recordeu que fins la Constitució bona part d’aquesta sobirania era una fantasia. Però el món actual ens obliga a preguntar-nos si, davant de determinats problemes, decidir sols significa realment tenir més capacitat d’actuar.
Potser la qüestió ja no és només quanta sobirania cedim quan cooperem. Potser també hauríem de començar a preguntar-nos quanta capacitat real de decidir perdem quan decidim quedar-nos sols.
I és aquí on, inevitablement, apareix l’Acord d’Associació amb la UE.
La pregunta clau és: quanta capacitat real de decidir perdem quan decidim quedar-nos sols?
Crec que aquesta pregunta ens porta directament al debat sobre l’Acord d’Associació.
Una part del discurs contrari a l’Acord posa l’accent en la pèrdua de sobirania. És una preocupació legítima i mereix ser discutida seriosament. Però també hauríem de preguntar-nos què significa exactament “sobirania” per a un Estat de 468 km² en el món del segle XXI.
Andorra no havia disposat mai de tanta capacitat política pròpia com després de la Constitució de 1993. I aquesta Andorra constitucional no es va construir aïllant-se.
Va entrar a les Nacions Unides, al Consell d’Europa i a nombrosos organismes internacionals; va signar tractats, va assumir obligacions i va acceptar normes comunes. No vam deixar de ser Andorra per fer-ho.
Al contrari: vam consolidar internacionalment la nostra condició d’Estat.
Què és –i què no és– l’Acord? L’Acord d’Associació no converteix Andorra en membre de la UE. Estableix una relació d’associació amb la UE i una participació molt més àmplia en el mercat interior, amb adaptacions i períodes transitoris negociats tenint en compte determinades particularitats andorranes.
El Consell de la UE va autoritzar el juliol passat la signatura i l’aplicació provisional de l’Acord amb Andorra i San Marino. En presentar la decisió, el Consell va parlar d’una relació més estreta, de seguretat jurídica i d’un partenariat de futur.
El Parlament Europeu ja havia expressat al febrer un suport molt ampli al procés: 552 vots favorables, 24 contraris i 75 abstencions. Això no resol, naturalment, el debat polític andorrà.
A Andorra hi ha formacions que qüestionen l’Acord o els termes en què ha estat negociat. Andorra Endavant n’ha expressat un rebuig clar i Concòrdia ha mantingut una posició crítica i ha demanat modificar el calendari polític del procés. Són posicions que formen part legítimament del debat democràtic.
Però plantegen una pregunta que em sembla imprescindible: quina és l’alternativa concreta?
No associar-nos també és una decisió! De vegades discutim l’Acord com si només una de les dues opcions comportés conseqüències.
Associar-nos implica assumir compromisos, adaptar legislació i compartir determinades regles. Però no associar-nos tampoc significa mantenir Andorra congelada en la situació actual. També és una decisió.
(Continuarà)