Andorra fa 85 anys
En l’últim escrit comentava com n’estaven de malmeses les relacions entre els andorrans i els coprínceps cap als anys 30 del segle passat. Els andorrans, esperonats pels obrers sindicalistes que van arribar al Principat per fer les infraestructures de FHASA i les carreteres, reclamaven una república; el copríncep bisbe, alarmat per com podria acabar Andorra, envoltada de repúbliques i constatant els ànims exaltats de bona part de la població andorrana, no presagiava res de bo pel que feia a la seva persona i Andorra.
La laica República espanyola es negava a reconèixer un bisbe espanyol com a copríncep d’un país estranger. Des d’un principi el Govern espanyol va plantejar-se diferents opcions i va decidir enviar un delegat per controlar el seu marge d’actuació: “Este delegado tendrá las llaves de la despensa española, condicionándolo todo a las instrucciones directas del Estado. Si el obispo admitiera esto, este obispo o el que viniese después no serían soberanos ridículos, pues sin el poder de la República española, el obispo no es nadie y contra la República no podría existir, porque ésta no lo consentiría”.
A aquesta situació pel que fa a les relacions del copríncep amb la República, que sempre van ser pèssimes, cal afegir la insubordinació del Consell General que, sense cap consulta prèvia als coprínceps havia nomenat Andreu Masó (un advocat expulsat del Col·legi d’advocats de Lleida per manca de pagament de la quota) Advocat Assessor de la República d’Andorra i Inspector Nacional d’Instrucció Pública. El lletrat, amb el síndic Roc Pallarès i el subsíndic Agustí Coma van aconseguir diners per finançar l’ensenyament a Andorra, sense passar pel copríncep com era preceptiu. Un bon pessic els va donar Francesc Macià, president de la Generalitat, i Azaña hi va col·laborar augmentant el 100% la quota que el Govern espanyol donava al bisbe amb aquesta finalitat. Tanmateix, Masó no es va limitar a l’ensenyament, també es va imposar en qüestions econòmiques que fins llavors eren competència del prelat.
El bisbe Guitart va voler posar fi a aquests maldecaps. El maig de 1933 va presentar una denúncia contra els síndics i els consellers per presumptes irregularitats en la seva gestió. El mes següent el Tribunal de Corts fallava destituint el Consell i inhabilitant els síndics durant un any per exercir càrrec públic. Les acusacions, entre d’altres, eren no reconèixer les escoles episcopals, haver protestat perquè els coprínceps havien anul·lat una concessió de loteria, haver nomenat Masó com a delegat del Consell davant el Govern espanyol i haver reconvingut al Tribunal de Corts.
Els consellers van consultar les parròquies sobre la sentència de destitució, les quals unànimement es van pronunciar en contra, així que el síndic Pallarès va signar una ordre que es va distribuir per tota Andorra: per acord de la majoria de l’Il·lustre Consell General, s’ha acordat no respectar la sentència de destitució dels Il·lustres Síndics i Consell General, ordenant que tota persona que conspiri o faci coacció en contra, serà castigat rigorosament.
Totes les autoritats de les Valls reconegudes pel Consell General, des d’aquest moment queden obligades a mantenir l’ordre i a detenir qualsevol persona que contravingui les citades disposicions, i no obeir cap altra autoritat que no emani del Molt Il·lustre Consell General.
Entre el bisbe i els andorrans les coses anaven de mal borràs i els del sud li buscaven les pessigolles al prelat.
És fàcil imaginar la solució que va trobar el bisbe, o potser no ho és tant. Ja ho contarem.
Versió per a imprimir