La història ens recorda que una vegada Andorra va obrir les portes per rebre aquells que fugien de la repressió franquista. Entre tantes i tantes persones que van buscar una nova vida al nostre país, m’aturo en dos grans escultors que en circumstàncies diferents es van refugiar al Principat, tot escrivint en majúscules les primeres ratlles de l’art contemporani andorrà. 
Josep Viladomat i Xavier Medina Campeny van ser creadors imparables, de sentit artístic infrangible, que tot i les adversitats es van mantenir fidels en la creació, deixant un llegat artístic amb l’empremta d’Andorra.
Crec que no tinc una visió romàntica ni exagerada si dic que Josep Viladomat és un dels escultors més rellevants de l’art català de la segona meitat del segle XX. L’escultura La República, l’Estàtua eqüestre de Francisco Franco, les nombroses obres públiques a Catalunya i la seva presència al MNAC i al Museu de Montserrat, entre moltes altres institucions, ens donen una idea de la gran consideració de l’artista. Tota la seva obra és harmònica amb una tècnica molt depurada. Aquests sabers d’estètica i destresa creativa els trasllada a una temàtica purament andorrana. Eugues, pagesos i vaques esdevenen motiu d’una creació escultòrica dins d’un realisme que ens transporta a l’essència i bellesa del nostre país i de la nostra gent com mai s’havia fet anteriorment en escultura. A més, el llegat de Josep Viladomat està molt present en les escultures públiques arreu del territori i que atorguen identitat als diferents indrets on estan ubicades. 
Segurament molts coneixeu el nom de Medina Campeny perquè darrerament l’heu sentit seguint les notícies de la instal·lació dels tetramorfs de la Sagrada Família o alguns vau veure l’enorme brau que presidia la cuina del Bulli i que era la insígnia del conegut restaurant, o potser heu vist la seva escultura de la Colometa pel barri de Gràcia de Barcelona, entre moltes i moltes obres públiques arreu de Catalunya, Espanya i els Estats Units. Però pocs sabreu que Andorra el va acollir quan es va refugiar del règim franquista a principis dels anys seixanta. 
En arribar a Andorra, el jove artista es va instal·lar a Escaldes i va muntar el seu estudi al garatge de la Citroën, ubicat al costat de les galeries Cristall i l’Hostal Andorrà. En aquells temps la seva escultura es basava en construccions abstractes a partir d’alumini. Una obra avantguardista que ben segur no devia ser entesa ni pels andorrans ni pel moviment artístic espanyol del moment. No deixa de ser anecdòtic que passant-les per la duana la Guàrdia Civil l’aturés pensant-se que eren antenes de televisió. La bellesa i innovació estètica de les escultures han despertat l’interès d’estudiosos i avui formen part de la col·lecció del MACBA.
Medina Campeny compaginava la creació artística, que en l’Andorra d’aquells moments no li donava per viure, amb la construcció de carreteres. Una realitat que ens contextualitza la peculiaritat del país a la dècada dels anys seixanta, on poc es coneixia d’art i molt per construir hi havia.
Amic des de fa més de vint anys, és fàcil estimar-lo; senzill, amable, afectuós, d’interessant conversa, admirat per la seva capacitat creativa i intel·lectual. Ens uneix l’essència i l’art, i també Andorra, on retorna sovint amb la Mon, la seva esposa. L’estima i el reconeixement artístic s’irradia en el món artístic i intel·lectual d’arreu on l’han conegut i ha exposat.
Andorra en ple segle XXI està molt ocupada en molts i molts assumptes que un país i una societat moderna ha d’atendre. M’agrada aturar-me en el bullici dels nostres dies per recordar el mèrit de dos grans escultors que van escriure en majúscules les primeres lletres de l’art contemporani andorrà.