Andorra i el duc Astraudo

La revue diplomatique et coloniale del 1937 i 1938 ens parla sobre França i Andorra de la mà del duc Amédée Astraudo, originari d’una família noble de Niça amb un llarg llinatge d’homes il·lustres. Ens explica que és llicenciat en dret a París, que va ser cònsol de la República de San Marino i que va ser membre de la Comissió de l’exposició Universal de París del 1900. A l’ensems va ser enviat especial i ministre plenipotenciari de la República Dominicana prop de la Santa Seu amb responsabilitat sobretot en relació amb les negociacions de delimitació de la frontera entre Haití i la República Dominicana.
El duc era un home apreciat per les seves qualitats negociadores i també humanes. Membre associat de l’acadèmia diplomàtica internacional i posseïdor de nombroses condecoracions, com ara la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, del Sant Sepulcre de Jerusalem, Cavaller de Crist i de Sant Jaume de l’Espasa de Portugal, gran oficial de l’Orde Eqüestre de San Marino, entre moltes, era també un erudit escriptor que s’interessava sobretot pels països petits com Andorra.
El 1938 es fa ressò de la situació entre Andorra i França. Ens explica que gràcies al simpàtic colonel Baulard i als seus valents gendarmes, les fronteres d’aquest pintoresc país han estat respectades front als bel·ligerants, fet que li ha donat força popularitat. El duc pensa que quan s’acabi la Guerra Civil espanyola els andorrans el trobaran a faltar. El reconeixement de les autoritats i la població va quedar palès durant la visita del prefecte dels Pirineus Orientals i gràcies a França evitarà la invasió fins al final del conflicte.
Tot i així, el diplomàtic es pregunta què esdevindrà d’Andorra si mai Franco guanya la guerra. Possiblement no hi hagi cap canvi i el bisbe Guitart tornarà al seu fosc i trist habitatge compartint les responsabilitats amb el president francès Lebrun, però si els anticlericals es fan amb el poder, aleshores es quedaran amb els drets sobre Andorra, cosa que va estar durant un temps entre les intencions de la Generalitat de Catalunya.
França no té cap intenció de perdre els seus drets sobre un territori del qual està separat només per la neu durant l’hivern. Manté al país cinc escoles franceses, cinc oficines de correus i telègraf i un veguer a qui paguen 15.000 francs l’any. El duc esmenta que s’ha parlat molt de l’intercanvi de territoris, com el d’Andorra pel de Llívia, la Vall d’Aran i 35 pobles més de la Cerdanya, que Astraudo pensa que haurien de ser francesos. Totes aquestes afirmacions sense comptar amb la negativa del bisbe, que no veu amb bons ulls aquests canvis de territori i perdria les 450 pessetes que rep. Com a diplomàtic, Astraudo és força realista i convé que no és l’única frontera mal traçada i que els polítics no faran mai aquest intercanvi. Desitja profundament que França no renunciï mai als seus drets sobre aquest curiós país que l’estima i respecta.