La revista Claror, publicació literària, turística, comercial i d’informació d’Andorra i del Pirineu Català, edità només onze números des del març del 1973 fins al maig del 1974. Dirigida per Norbert Orobitg, va aconseguir concentrar en una mateixa publicació noms tan il·lustres com Josep Vallverdú, Domènec de Bellmunt, Lluís Capdevila i Guillem Viladot, entre altres.
Claror oferia tota mena d’informació d’actualitat, nacional i internacional, amb seccions fixes dedicades a la política, la religió, la dona, la literatura, etc. Sempre des d’un vessant rigorós i acurat. Aquest posat seriós, però, es perd en arribar al tercer número i llegir: Reportatge. Andorra i el Regne de Moctezuma. Consti que amb això no critico l’objectivitat dels autors del reportatge, bàsicament perquè la millor part de la història es produiria uns anys més tard, i pocs podien saber de quin peu calçarien els suposats aristòcrates.
Vet aquí una vegada que un tal Joan de Grau, baró de Toloriu, participà en la conquesta de Mèxic amb Hernán Cortés. En tornar al Vell Continent, entre els molts tresors que portaven, hi havia tres dels fills de l’emperador asteca Moctezuma. Posaren el nom de Maria a una d’elles, la qual s’acabaria casant amb Joan Grau i Ribó, baró de Toloriu. Sembla que, tant Maria com els seus descendents van reclamar amb molta insistència els seus drets a la corona asteca, sense gaire èxit però. Un dels casos més flagrants es va produir amb l’arribada de Guillem de Guerau-Moctezuma i Rifé, o Guillem III, com li agradava que el coneguessin.
Guillem i la seva dona celebraven cada 27 de juliol el retorn del Déu asteca Quetzacoatl (sol) a el seu palau còsmic anomenat El Alero. Ho feien des de la seva residència estiuenca de Coma-ruga (Tarragona) i convidaven personalitats destacades de l’època: comtes, ducs, barons, esnobs diversos, i molts alts càrrecs de la zona de Tarragona. La delegació andorrana d’aquell any la formaven directors de banc i barons més aviat desconeguts. Aquests varen aportar obres d’art d’artistes andorrans per formar part de l’exposició que es podia veure durant la celebració.
I en aquest punt retornem a parlar del M.I. Sr. Guillermo. Com a cap de l’Ordre dels Cavallers de la Corona Asteca (la qual no ha existit mai) i legítim descendent de l’emperador Moctezuma, es dedicava a atorgar condecoracions i títols d’allò més surrealistes a tots aquells que abans passessin per caixa a pagar, perquè ser comte valia 200.000 pessetes, ser marquès 300.000 pessetes i ser duc fins a un milió de pessetes. Es comenta que una de les seves millors fites fou estafar a la Generalitat de Catalunya quatre milions de pessetes.
Denunciat per un dels estafats, confessà que tot era mentida, però que s’ho passava bé fent-ho i volia fer feliç la seva filla. Tant era així que després de descobrir-se tota la farsa continuà celebrant festes asteques fins al 1999, any de la seva mort.
