Sempre se’ns ha volgut fer creure en una Andorra pacífica, idíl·lica, una arcàdia –com deia algun diari espanyol– un fruit de la fantasia –com assegurava el socialista Fernando de los Ríos a principis del segle XX–. Però Andorra no ha estat mai aïllada dels esdeveniments que ocorrien a l’altre costat de la frontera.

Hi ha qui diu que la Guerra Civil va passar a Espanya i que la II Guerra Mundial va tocar a França, fent d’Andorra un simple espectador. Tanmateix les dues ens han esquitxat, i pel que fa al conflicte espanyol, podem dir que fins i tot hi hem participat.

Andorra sempre ha viscut d’allò que li donava la terra i el bestiar, en un fràgil equilibri entre població i recursos, del qual depenia la supervivència dels andorrans.

La primera meitat del segle XIX havia estat temps de bonança: les fargues, el tèxtil, la ramaderia... havien generat un augment de població. Però la industrialització va palesar els seus efectes més nocius per a Andorra durant la segona meitat del segle, ja que les màquines facilitaven la comercialització de productes més barats que els produïts a les Valls. Les petites indústries del Principat van anar tancant i la joventut va haver de marxar perquè no hi havia treball per a tothom.

Després de reiterats intents de terciarització de l’economia amb inversions foranes que volien explotar l’aigua per construir balnearis i aprofitar la manca de legislació respecte al joc per fer casinos, el 1929 va arribar la sortida de la crisi.

La solució va arribar de l’aigua, però no pas de l’aigua de sota terra –l’aigua calenta que dona nom a Escaldes (aigües caldes)– sinó de l’aigua de les muntanyes, la dels llacs.

Les indústries es multiplicaven a Catalunya i una energia nova, més neta, potent i de fàcil transport va substituir la del carbó: l’energia elèctrica. Cap a finals del segle XIX i principis del XX el Segre i el Noguera Pallaresa es van aprofitar per produir energia hidroelèctrica. L’empresari que va aconseguir la concessió de l’aprofitament hidroelèctric d’Andorra va ser Damià Mateu el mateix mes i any del recordat crac del 29, d’aquell dijous negre d’octubre. Era el Mateu del ferros, pioner en la indústria automobilística (els Hispano-Suiza), també de material de guerra (del qual Franco se n’aprofitaria més tard) i amic íntim d’Alfons XIII, a qui va dedicar la Hispano Alfons XIII. Damià Mateu va aconseguir, cal dir que a contracor dels consellers però amb el beneplàcit del bisbe, l’explotació de tres salts d’aigua durant 75 anys: Forces Hidroelèctriques d’Andorra, SA, Fhasa. El seu fill, Miquel Mateu, s’encarregaria de la companyia.

La societat es va aprofitar de la manca de legislació a Andorra i va ser reconeguda pel govern espanyol, de manera que no s’havien de pagar drets d’entrada a Espanya de l’electricitat produïda a les Valls.

Fhasa va aportar molts avenços, però també vam haver de pagar un preu, una col·laboració amb el bàndol de Franco durant la Guerra Civil espanyola que en principi ningú desitjava, però a la qual ens van abocar les circumstàncies i el tenir en Mateu, com deien llavors, un amo d’Andorra que posseïa el control no només econòmic, sinó també polític, del Principat; a més de ser íntim amic del general colpista i el seu agent secret a Andorra.

El pròxim dia revelarem de quina manera Andorra va col·laborar en la fi de la Guerra Civil espanyola.