La concessió que el Principat d’Andorra va atorgar als Mateu –empresaris barcelonins dedicats principalment a la indústria elèctrica i automobilística (Hispano-Suiza)– per aprofitar hidroelèctricament l’aigua del Principat va suposar alguna cosa més que una millora per al país, que va passar de tenir llum dues hores al dia a tenir-ne tothora i a preus força baixos.

La companyia es va constituir amb el 50% de capital francès i 50% d’espanyol. Bona part dels membres del consell d’administració d’Hispano-Suiza també ho eren de Fhasa, com ara el president francès i copríncep d’Andorra Léon Blum, els ministres del govern francès Georges Monnet (Agricultura) i Forgeot (Obres Públiques), Lluís Sedó (que havia estat diputat al Congrés dels Diputats espanyol i governador del Banc d’Espanya), el financer i polític mallorquí Félix Escalas, el també financer Valentín Ruiz Senén, vinculat al Banc Urquijo... Els dos consells tenien la seu a París.

La qüestió és que l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’electricitat no només beneficiava els habitants d’Andorra. Aquests només consumien un 10% de la producció total. La resta anava a parar a les empreses que els Mateu tenien a Barcelona o la venien a una companyia distribuïdora. Aquella canonada que s’obre pas com caient del cel entre el llac d’Engolasters i la central de FEDA, llavors Fhasa, no va ser construïda debades.

En les clàusules de concessió, entre altres qüestions s’estipulava que es farien obres per l‘aprofitament de tres salts, tot i que només es va fer el d’Engolasters. La contraprestació de la concessió obligava Fhasa a construir les carreteres del país. Mateu va encarregar aquestes obres a una empresa lleidatana: Firmes y Construcciones. El seu enginyer, Àlvar Menéndez, fou qui va començar a posar de moda l’esquí a Andorra. Per construir les infraestructures de la central hidroelèctrica i per fer les carreteres es van contractar andorrans –prioritàriament– i sobretot catalans. Aquests van arribar a Andorra amarats d’idees progressistes de les quals van fer partícips els joves andorrans. N’eren gairebé un miler, de manera que la població va augmentar un 25%. Calien habitatges, metges, un banc per pagar els obrers (Banc Agrícol, creat el 1933), etc. A banda de les infraestructures, però, allò que més neguitejava Miquel Mateu era que la major part dels seus treballadors, així com els de Firmes y Construcciones, estaven afiliats a sindicats i partits, com ara el POUM, la FAI o la CNT. Es congregaven al Bar Burgos o al Casino d’Escaldes i a l’Hotel Mirador d’Andorra la Vella. Allí van preparar un cop de mà anarquista que proclamaria la República Independent d’Andorra.

Per això també es va incloure a les clàusules de concessió la creació d’un cos de policia, sis números i un cap, Secundí Tomás, el qual l’any 1935 obriria la companyia d’assegurances Patrimoine, la delegació a Andorra de la Companyia Patrimoine d’Espanya. Aquest cos de seguretat el pagava Miquel Mateu. Tanmateix, es mostrà insuficient per controlar les vagues i revoltes que ja es van iniciar el 1931. Durant els dos moments més conflictius de la dècada –el 1933 amb la revolta dels joves reclamant el sufragi masculí i el 1936-1939 amb la Guerra Civil espanyola– es va recórrer a la gendarmeria. En cap de les dues ocasions van ser ben rebuts els efectius francesos perquè, consultades les parròquies, ho consideraven una ocupació armada; però la voluntat dels coprínceps no va tenir en compte la dels andorrans.

Com es pot constatar, la primera meitat dels anys trenta va ser decisiva per a Andorra. Lluny de romandre al marge d’allò que passava al món, es van establir els fonaments de l’Andorra actual i el Principat tenia reservat un important paper quan les tropes franquistes es disposaven a entrar a Barcelona. Però això ja ho explicaré.