Al segle XVIII es va iniciar un període d’auge econòmic, que va perdurar fins a mitjans del XIX, fonamentat en l’aparició de noves fonts d’ingressos: el tabac i el ferro, l’auge del sector ramader i, per damunt de tot, en la modificació de la conjuntura del mercat al qual anaven adreçades les exportacions andorranes, és a dir, Catalunya
Després de la guerra de Successió, amb l’adveniment dels Borbons a la monarquia espanyola es va iniciar a Catalunya un període de pau que es mantindrà fins a la Revolució Francesa i que comportarà una etapa de bonança econòmica i creixement demogràfic: en tres quarts de segle la població catalana es va duplicar, la producció agrícola es va incrementar i el comerç es va reactivar. A la Catalunya interior aquest procés va tenir una major incidència en les comarques i poblacions situades al llarg dels dos eixos fluvials, el Segre i el Noguera, l’àrea geogràfica amb què Andorra mantenia unes relacions comercials més estretes. A això cal afegir-hi els efectes positius que tindrà per a Andorra l’aplicació a Catalunya del nou sistema tributari adoptat per l’administració borbònica amb el Decret de Nova Planta.
Amb l’establiment per la Hisenda espanyola del monopoli estatal respecte al tabac es van obrir les portes a una nova activitat econòmica que va estendre les possibilitats de millora als estrats més baixos de la societat andorrana. En el tabac i el seu contraban les famílies menys dotades van trobar una font de recursos amb què compensar la seva feble situació econòmica, a la vegada que constituïa per a moltes cases una alternativa en moments de mala collita. Davant la pressió exercida des d’Espanya les autoritats andorranes van prohibir el cultiu i el contraban d’aquesta planta, però això no va impedir que cada cop s’hi dediqués més gent, sobretot dels estaments més humils, que trobaven en aquesta un complement a la seva magra producció agrícola.
A principis de segle la ramaderia va arribar al seu moment de major creixement, tant pel que fa al bestiar menut, com a la cria d’equins. Vers la dècada de 1730 la cabana ramadera va assolir al seu màxim històric, amb prop de 40.000 “avaries” declarades a tot el país. La major part eren propietat de ramaders forts, i la resta de pagesos mitjans. L’aprofitament dels ovins era divers; d’ells se n’obtenia llana i formatges, servien per adobar els camps i proporcionaven carn a les carnisseries del país i fins i tot de diverses poblacions de Lleida. El punt de comercialització més important d’aquesta mena d’animals era la fira de Guissona, però fins i tot es podien arribar a vendre a Barcelona. La cria i compravenda de bestiar gros, en concret mules, tot i que ja existia abans, durant aquest període va anar agafant cada cop més importància i va arribar a superar la ramaderia ovina. Aquests animals tant podien ser comprats a França com criats a Andorra, i uns i altres eren portats a vendre a les fires catalanes més importants. Si bé després del Decret de Nova Planta per part de les autoritats espanyoles es van augmentar els impostos duaners, aquest increment va ser prou reduït com perquè el diferencial de preus continués donant avantatge als productes andorrans. Va ser precisament la defensa dels privilegis i les franquícies duaneres que permetien aquest comerç el que va portar a mitjans de segle XVIII a la redacció del Manual Digest per part d’Antoni Fiter i Rossell.
Un dels motors més destacats d’aquest desenvolupament va ser la indústria del ferro. Si bé al segle anterior ja hi havia hagut algun intent d’explotació, serà a la primera meitat del segle XVIII quan comença el moment d’auge del treball a les fargues d’Andorra, que excepte dues de comunals, eren propietat de les famílies més riques del país, entre les quals destacava la dels Areny d’Ordino. El mineral de ferro s’extreia dels meners existents a la muntanya de Ransol, el carbó necessari per al procés de fusió el proporcionaven els boscos que els comuns venien a les fargues, amb la qual cosa obtenien grans beneficies. El ferro anava destinat a l’exportació vers Catalunya. El procés d’enriquiment que se’n derivava no afectava només els propietaris de les fargues, sinó directament o indirectament a les institucions locals, comuns o quarts, i en general al conjunt de la població, amb un increment de menestrals: traginers, ferrers, basters, etc.
La major disponibilitat de recursos que no depenien únicament de la producció agrícola va permetre un major nombre de matrimonis entre fills cabalers que podien disposar del sosteniment econòmic suficient per fundar una casa nova treballant per a les cases fortes, o dedicant-se a oficis artesanals i al petit comerç. Aquest fet va donar lloc a un creixement demogràfic de signe positiu. En general, el nivell de vida de la població va augmentar, tal com es fa palès en el nou model constructiu de les cases aquest període dotades de millors condicions de confort i habitabilitat i amb capacitat per acollir un major nombre de membres de la família. Els canvis no es van limitar a l’àmbit material, també van assolir l’espiritual; aquest serà un període de refermament de la religiositat, que tindrà la seva expressió en l’adquisició d’un important conjunt retaules barrocs i altres elements emprats en la decoració dels altars d’esglésies i capelles.
Aquesta situació de benestar econòmic, creixement demogràfic i transformació social serà determinant pels esdeveniments que tindrien lloc al segle següent; de fet, es podria dir que aquestes característiques es mantindran fins a mitjans segle XIX.