Andorra a l’Alta Edat Moderna

A l’inici de l’Alta Edat Moderna la situació econòmica no havia canviat gaire respecte al període medieval: l’agricultura es basava principalment en el conreu de cereals i d’altres productes de subsistència de la mateixa família pagesa, amb una comercialització d’excedents que rarament ultrapassava el marc local.
A causa del relleu accidentat molt poc territori es podia destinar a conreus. L’aprofitament es va portar al límit amb la construcció de feixes, artigant boscos i establint explotacions allà on el terreny ho permetia, encara que fos lluny del lloc de residència. El producte que es podia obtenir era força escàs, just per subvenir a les necessitats de la població, i sovint calia recórrer a importacions de cereals. Aquesta limitació en l’explotació de recursos incidia en el desenvolupament demogràfic i determinava els màxims de població assolits.
Amb una producció agrícola destinada bàsicament a la subsistència, l’activitat comercial adquiria una especial rellevància ja que era pràcticament l’única forma d’extracció de renda amb què comptaven els andorrans. A part d’algunes mercaderies importades de França –teixits i espècies– el principal producte d’exportació era el bestiar i derivats. La comercialització a Catalunya constituïa el principal actiu generador de riquesa. Com a conseqüència, l’activitat manufacturera tèxtil va anar agafant cada cop més importància i va culminar a principis del segle XVII amb la creació d’una confraria de paraires i teixidors, la majoria dels quals es concentraven a les poblacions d’Andorra la Vella, Sant Julià i, sobretot, Escaldes.
L’activitat comercial transfronterera era facilitada pels privilegis duaners atorgats per França i Espanya els segles anteriors i successivament renovats. Aquesta situació adquiria especial rellevància quan tenien lloc enfrontaments bèl·lics entre els dos països veïns. Llavors Andorra, mercès als privilegis que autoritzaven el comerç en temps de guerra, esdevenia un veritable empori que permetia el flux de productes a través d’una frontera teòricament tancada.
A final del segle XVI i principi del XVII el comerç exterior es va convertir en una forma d’enriquiment per als més emprenedors, donades les diferències de preu i l’obtenció de moneda que feia possible. Aquesta particularitat econòmica de l’Alta Edat Moderna va modificar l’organització social del país, ja que va fomentar la concentració de riquesa en mans d’unes poques famílies que van invertir els beneficis del comerç en la compra de terres als veïns menys afortunats. Serà el moment del sorgiment de les grans cases pairals a totes les parròquies, en mans de les quals es concentraren grans extensions de terreny i que es dedicaven a la cria de grans ramats de bestiar oví i a la compravenda d’equins, i que protagonitzaran els primers intents de construcció de fargues. 
Això farà que el major o menor grau de dedicació a la ramaderia i al comerç sigui el principal mecanisme de diferenciació social a l’Alta Edat Moderna. No es d’estranyar que el principal tribut, la quèstia, tingués com a barem el nombre de bestiar en propietat. La quèstia era un impost destinat bàsicament a pagar la tributació als dos coprínceps, però servia també per cobrir les despeses de l’administració comunal o general i es basava en dos conceptes: els metedors, o nombre de caps de bestiar gros, i les averies, caps de bestiar menut.
La societat andorrana estava dividida en dos estaments. Un era el dels “focs”, les cases que més contribuïen al pagament de la quèstia –en algunes parròquies eren les úniques que tributaven–, per ser les que tenien en propietat un major nombre de caps de bestiar. Els seus caps de casa eren els únics que tenien drets polítics i solament ells participaven en els organismes des d’on s’administraven les sis parròquies, els comuns. Els seus representants, els cònsols, integraven el Consell de la Terra, que estava format pels dos cònsols i dos consellers de cada parròquia i estava presidit per un síndic general.
En contraposició, l’altre grup eren els “casalers”, denominat també “poble menut” o “poble baix”, integrat per les cases amb una base econòmica més feble, petits pagesos i menestrals, generalment fundades per fills cabalers. No tenien cap mena de representació política i restaven al marge dels òrgans de poder i del control dels recursos comunitaris com eren l’explotació de boscos i terrenys de pastura gestionats des dels comuns.
La permeabilitat entre un i altre estament variava segons la parròquia i depenia de la capacitat de participar en la quèstia, en funció del grau de riquesa. Al llarg d’aquest període la població i el nombre de cases es van mantenir estables, ja que el sistema de transmissió de l’herència a un únic hereu i la limitació de recursos a què hem fet referència actuaven de topall demogràfic.