Andorra, només ens té a nosaltres?

És molt bonic aquesta mena d’eslògan que els andorrans de bé –i ho dic amb estimació– repeteixen una vegada rere l’altra a les xarxes socials aquests temps difícils de pandèmia que  farà nou mesos que patim: ara més que mai –això és de la meva collita– Andorra només ens té a nosaltres. És una expressió en si mateixa romàntica, molt patriòtica, que referma la identitat de poble, la pertinença a un país i també una idiosincràsia. Però és cert que Andorra només ens té a nosaltres? Qui som, d’altra banda, aquest nosaltres? Qui hi té cabuda? Amb passaport i sense? Els de tota la vida? Els nouvinguts? Els de tradició més del sud o els que miren al nord? I els xarnegos andorrans, aquests també estan inclosos en el nosaltres? Andorra ens té als qui hi vivim, hi treballem, hi arrelem, als qui hi som pròfugs, no de la Justícia, sinó d’una altra vida... Però no només ens té a nosaltres. Si fos així, correm el perill, en la meva modesta opinió, de mirar-nos i remirar-nos tant el melic que acabem autocruspint-nos a nosaltres mateixos. I faríem un flac favor al país, d’altra banda, perquè no ens podríem digerir. Ens té a nosaltres, sí, però no només a nosaltres, i per això hem d’atraure els altres i seduir-los. Suscitar l’interès perquè som com som i tenim el que sigui en exclusiva. Andorra ha de ser cosmopolita i ho pot ser perquè està habitada per una pluralitat de procedències. Però Andorra, com qualsevol altre país, no només té els seus ciutadans i per créixer necessita els altres. Però ara ens han tancat noia!, en quin món vius? Uf, potser en la perifèria del nosaltres. Perquè ser dels vostres implica deixar entrar i voler entrar, i això... no és qüestió només de fronteres.