Un país que no cuida els seus joves té poc futur. Un país que no dona oportunitats als seus joves comença a morir en vida. Quin país volem construir per demà si no comptem amb els joves? Què li passa a Andorra amb la joventut? L’exili laboral dels joves andorrans és volgut o forçat? Per què no fomentem el retorn del jove talent andorrà escampat pel món? Són moltes les afirmacions i preguntes que podem fer en relació amb el nostre jovent i sense voluntat de ser alarmista, no acabo d’entendre la manca d’acció política per posar en el lloc que es mereixen els joves del Principat. Només cal veure la majoria de les cares visibles de les institucions públiques, organitzacions polítiques, empresarials, socials i culturals per veure que Andorra va avançant deixant enrere els seus joves. Aquesta dura realitat sembla que ningú la vol admetre malgrat que fa poc ha quedat ben retratada i diagnosticada. M’estic referint a la recent presentació de les conclusions del Llibre Blanc de la Igualtat on, entre d’altres, es diu que en els darrers anys s’ha perdut molta població assalariada jove: “Els joves assalariats de 15 a 29 anys van passar del 28%, el 2005, al 16,1%, el 2015. La gents jove comença la seva vida laboral amb unes mitjanes salarials molts baixes. Un jove de 25 a 29 anys cobra de mitjana un terç menys que la població de 40 a 59 anys”. De veritat que calen més estadístiques? A què esperem per ocupar-nos dels nostres joves? Què tal si de tots els milions que gastem per exemple a asfaltar carreteres i fer rotondes en reservem algun per fer una política de joventut com cal?
