Us convido a mirar enrere i descobrir com es festejava abans la Setmana Santa. Significava el final de 40 dies de Quaresma: eren dies de recolliment interior, de poc oci i els divendres eren dies d’abstinència de menjar carn. El Divendres Sant també era de dejú i només podien menjar les persones grans o els malalts.

La Setmana Santa començava amb la Missa de Rams, amb la benedicció de branques i rams de llorer, les quals es posaven després en balcons i portes de les cases com a símbol de protecció.

Seguidament, el poble assistia als oficis de Dijous Sant. Se celebrava l’Eucaristia recordant el Sant Sopar. Acabada la celebració, l’església restava a les fosques, a excepció del Monument que quedava sempre acompanyat de devots, espelmes i candeles.

Les campanes, en senyal de dol per la mort de Jesucrist, no tornaven a sonar fins al Dissabte de Glòria, quan tornaven a repicar amb la resurrecció.

Avui en dia, estem acostumats a sentir les campanes de les esglésies sonant de manera automàtica a les hores i per alguns esdeveniments. Temps enrere això ho feien els campaners, un vell ofici que s’ha anat perdent. Però gràcies a l’interès d’algunes persones, els campaners reviuen a les valls d’Orient. Encamp ha mantingut la tradició amb Marc Mossoll i Robert Lizarte. Justament aquest últim ha tingut la iniciativa de reprendre aquesta vella tradició acompanyat del Cerni Pol, l’Adrià Palmitjavila, el Cerni Areny i el Domènec Bascompte amb els seus fills. La voluntat dels campaners és buscar mans per crear una escola a Canillo i poder recuperar tots els tocs de totes les parròquies amb els campaners tocant a l’antiga.

Tornant a la Setmana Santa, Divendres Sant es feia una professó o dues (pel Via Crucis i/o del Silenci).

Després de fer un repàs per la història de les nostres tradicions per Setmana Santa, vull parlar-vos de com ho celebrem actualment. Hem mantingut viu l’esperit, tot i que alguns aspectes han canviat força.

Es continua beneint el palmó i la palma el Diumenge de Rams. Dijous Sant té lloc la missa en què es recorda el darrer sopar de Jesús. Divendres Sant, el Viacrucis i processons a Sant Julià de Lòria, Ordino i Encamp.

La nit de dissabte també se celebra la vetlla Pasqual. Aquest any vaig poder assistir a la missa de Canillo, presidida per mossèn Ramon i els monitors d’Aina. Amb el foc de camp dins de l’església, vam recordar entre cants, espelmes i campanes, la resurrecció de Jesús.

Una altra tradició molt arrelada és la de cantar les caramelles, Diumenge de Pasqua a Ordino i Dilluns Sant a l’església de Sant Romà de les Bons d’Encamp.
Les colles de caramellaires recorren els carrers i es van aturant sota balcons i places. Allà canten i recullen els donatius utilitzant la perxa, de la qual penja una cistella adornada amb cintes de colors.

Finalment, el Dilluns de Pasqua els padrins regalen la mona als seus fillols. La mona es remunta al segle XV, tot i que fins al segle XX no s’incorporen els típics ous pintats i els ous de xocolata.

Andorra pot estar orgullosa de tenir un gran patrimoni festiu i cultural. Ubicada al cor dels Pirineus i convivint amb gent procedent de diferents indrets, ha recollit un llegat molt variat de tradicions i dies festius.

Són celebracions singulars, participatives, d’una gran vitalitat i creativitat, que reflecteixen la riquesa i diversitat de la nostra societat.

És cert que, per Setmana Santa, aquestes celebracions impliquen un component religiós, però aquest juga un paper fonamental en la construcció de la identitat nacional del país i en molts aspectes que defineixen la nostra cultura.

Per tot el que representen, és de marcada importància mantenir les tradicions, però també adaptar-les si cal als nous temps, perquè conservin el seu valor identitari i, a la vegada, aconsegueixin atreure l’interès de nacionals i forans.

En conclusió, som un país de tradicions vives, que marquen la nostra identitat i preserven la nostra essència. Un país de costums, on prevalen els valors, la senzillesa, la cultura, la nostra manera de viure i de relacionar-nos.