Andorra, princesa d’Europa

La nostra col·lecció de publicacions periòdiques conté nombroses revistes i diaris que no forçosament han estat editats al nostre país. Des de la Biblioteca es duen a terme periòdicament tasques de recerca per tal d’aconseguir el nombre més gran possible de publicacions sobre Andorra publicades a l’estranger. El seu contingut ens ajuda a interpretar el que perceben els estrangers d’Andorra i veure com s’ajusta a la nostra realitat. 
No fem cap descobriment si diem que molts dels turistes que ens visiten conceben Andorra com un gran supermercat. Més enllà de l’avinguda Meritxell s’estén un abisme que la major part prefereix ignorar. De tant en tant, però, ens sorprenen amb punts de vista del tot estranys, pel tipus de publicació i per l’època en què va sortí al mercat. És el cas de la revista de la qual parlarem avui.
Dunia fou una publicació de les anomenades “femenines” publicada a Espanya entre els anys  1976 i 1998 i va arribar a ser una de les revistes amb més vendes al mercat del nostre veí del sud. Competència directa d’un altre dels clàssics de l’època, Telva, editada per una empresa propera a l’Opus Dei, s’anunciava com una revista intel·ligent 
per a la nova dona, que ressorgia de les cendres de la dictadura franquista. 
El número que ens ocupa avui, publicat el 1979, ens ofereix una estranya barreja d’articles i seccions dedicades al rol familiar de la dona, combinat amb la nova modernitat que se li pressuposava incorporant-se al món laboral,  i fent coses innovadores com ara practicar jòguing, això sí, sense deixar de banda les referències a la vestimenta i als quilets sobrants, que el masclisme no és tan sols patrimoni del segle XXI. 
La secció reservada per Andorra en aquesta ocasió fou la dedicada a les compres, amb un article signat pels germans Maite i Luis Díez Solano i titulat: Andorra, princesa d’Europa. Content com estava el personal de la casa de rebre una princesa després de tant patriarcat coprincipesc, llegim el subtítol: “Que mai està trista perquè la seva situació geogràfica i el seu paradís fiscal l’han convertit, per dret propi, en una de les belleses més cotitzades, envejades i visitades del continent”. Vaja, que no esperin Carolines ni Estefanies d’Andorra, que encara no havíem arribat al glamur dels  monegascs.
Tractant-se d’una guia femenina per gastar diners en vestits de luxe i coberteries de plata, hom podria pensar que la cosa no aniria més enllà d’Escaldes-Engordany. Per sort els Díez Solano ofereixen una visió més àmplia de les valls, dedicant un bon nombre de pàgines a cantar les excel·lències de la nostra història, natura i cultura, i recomanant ferventment la visita de llacs i monuments com a mètode de descongestió. Aquestes petites escapades es beneficiaven del tancament botiguer dels migdies, on segons sembla la major part de visitants es decidien a apropar-se al pont romànic de Sant Antoni i la seva capella, un dels monuments més visitats del país en aquells moments. 
Apropem-nos ara a la febre del shopping, aquesta que es “contagia quan passes per la duana i et demanen la documentació, i s’estén amb molta rapidesa”. L’alta costura, la joieria i els aparells electrònics eren els preferits dels compradors compulsius, que buidaven les carteres de francs i pessetes, sense pensar que a Andorra no s’acceptaven xecs. Arribades les 7 de la tarda tot eren presses per proveir-se dels aliments més exòtics: formatge de bola, mantega, sucre  i xocolata suïssa. 
Ja de baixada, una darrera parada per omplir el dipòsit del cotxe i comprar alcohol i tabac. Tot seguit la feinada era poder encabir tot allò als maleters dels vehicles abans de passar la duana. I que no se’ls acudís pas intentar enganyar els duaners, perquè molts feia tants anys que realitzaven la mateixa feina que “gairebé eren llicenciats en psicologia”.
Les referències a la llengua, el menjar típic del país i les inevitables anàlisis i comparatives de preus del mercat, les trobaran en aquest curiós article, dipositat a la Biblioteca Nacional, a l’edifici Rosaleda d’Encamp.