Soc un ferm partidari del tren com a mitjà de transport col·lectiu i com a opció de mobilitat sostenible. Penso que el ferrocarril és una eina important per contribuir al desenvolupament d’un espai determinat i, per tant, una opció de present i de futur. Al mateix temps, considero que la manca de transport públic al Pirineu, també a Andorra en relació amb l’exterior, es podria resoldre en bona mesura amb el tren. Ara bé, de la teoria a la pràctica hi ha un pas, i crec que certs projectes ferroviaris dels quals s’està parlant, sobretot des del Principat, no són realistes ni tampoc prou estudiats. 
La idea d’unir Andorra amb Barcelona a través de la línia R3 que passa per Puigcerdà, em sembla una opció realment mal plantejada. Mentre la línia que uneix Barcelona i Cerdanya mantingui les condicions infames actuals, no té sentit plantejar-la com a opció per a Andorra. La manca de desdoblament d’un tram, les continues avaries i la nul·la inversió fan que el trajecte duri unes tres hores si tot va bé. Si hi sumem com a mínim una hora més de trajecte, que és la que caldria d’Andorra a Puigcerdà, vol dir que fins a Barcelona es necessitarien unes quatre hores de trajecte! 
Cal recordar, a més, que malgrat la connexió ferroviària entre Barcelona i Puigcerdà, les cues a la C-16 es repeteixen cada cap de setmana. Actualment, i malgrat l’oferta ferroviària, els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona no consideren el tren com una alternativa per desplaçar-se a Cerdanya i opten per vies amb peatges... Des del punt de vista d’Andorra i amb les condicions actuals, unir-se a aquesta línia és una proposta absurda.
I això sense comptar amb la inversió que suposaria. L’orografia pirinenca dificulta enormement la construcció d’un ferrocarril a través de les seves valls. Caldria construir molts túnels, amb un gran cost, per passar per llocs estrets com els congostos del Baridà, i per minimitzar també l’impacte en un entorn natural com el de la Cerdanya i l’Urgellet. A tall d’exemple, el túnel de Tresponts ha costat uns 40 milions d’euros, quatre anys de construcció i dècades de reclamacions i mobilització ciutadana. Pensar que la manca d’inversions històrica al Pirineu es pugui revertir d’un dia per l’altre i caigui una pluja de milions per allargar la línia R3 crec que és fer volar coloms.
A més, el projecte també hauria de comptar amb el vistiplau dels habitants d’aquestes comarques. De la mateixa manera que Andorra reclama la seva sobirania interior, com ha de ser, també des del Principat s’ha d’entendre que no es poden donar per fets projectes en territoris veïns. Desconec si des d’Andorra algú s’ha posat en contacte amb els consells comarcals de Cerdanya i l’Alt Urgell, i amb els ajuntaments implicats per saber què en pensen. Malgrat que siguin dos projectes diferents, només cal pensar en la recent proposta per organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu i les reticències de la població causades en part perquè el projecte s’ha plantejat sense tenir-los en compte...
L’únic avantatge d’aquest projecte és que un tram important de la línia ferroviària (Barcelona-la Tor de Querol) ja està construït, però sense les condicions per ser una línia moderna que resolgui les necessitats dels ciutadans. Si aquesta opció, per se ja és complexa, imaginem-nos quant de complicat seria plantejar-ne d’altres, com ara la creació d’una nova línia a Catalunya que inclogués territoris prepirinencs també mancats de tren, com ara el Berguedà o el Solsonès. Al meu entendre, però, és fer volar coloms igualment. 
I posats a fer-ne volar, crec que l’única opció viable per a Andorra per aconseguir un ferrocarril de qualitat és una possible línia d’alta velocitat que unís Barcelona amb Tolosa amb Andorra com a eix. En aquest cas, Andorra seria un actor secundari d’un projecte europeu per connectar dos espais històricament molt vinculats com ho són Catalunya i Occitània. Ara bé, França difícilment hi donaria suport i si entre Catalunya i València encara no hi ha corredor mediterrani, molt més lluny queda un corredor occitanocatalà pel centre del Pirineu... 
Confesso, doncs, que l’arribada del tren a Andorra la veig molt verda, encara.