Nosaltres no ho veiem ni estrany ni curiós perquè som d’aquí o vivim aquí. Em refereixo a la idiosincràsia del nostre país, als trets que fan que Andorra sigui diferent als ulls dels qui no viuen entre nosaltres. La idea d’analitzar tots aquests aspectes em va venir quan, en una conversa amb una persona que viu a l’àrea metropolitana de Barcelona, va sorgir la sorpresa, o més aviat una manca de comprensió davant d’un element que només si vius a Andorra pots entendre. El fet que la persona en qüestió sigui de Barcelona no deixa de ser rellevant quan es tracta d’exposar les diferents maneres de veure el món en un lloc com la metròpoli catalana i en el microcosmos andorrà. Hem de ser conscients que tenim la població de qualsevol petita ciutat dels països veïns però que som un país, amb tot el que això comporta: una infraestructura mediàtica extensa amb diversos rotatius, emissores de ràdio i un canal de televisió nacional que ens exposen alguna vegada, per una raó o una altra, a l’opinió pública.

“Com és que li fan una entrevista al teu amic al diari? Em sembla estrany!”, em demanava amb incredulitat i estupefacció aquella persona. Doncs perquè aquí és una persona coneguda, va ser la meva resposta. I és que a Andorra resulta freqüent que alguna amistat o algun familiar surti al diari, sense que això sobti els residents. La notorietat és molt àmplia en un país en què tothom es coneix, o almenys de vista.

Això va fer-me adonar que la realitat andorrana és molt allunyada de la resta de realitats i que aquelles coses que aquí són normals en la majoria de llocs són poc freqüents i fins i tot anecdòtiques. Una companya de feina em recordava que és fàcil tenir a classe el fill del cap de Govern o els fills de la màxima autoritat de la parròquia mentre tu formes part de la seva oposició política. I sé de què parlo. En realitats més grans, tenir com a alumnes els fills dels polítics més notoris del país no deixa de ser un fet anecdòtic. Aquí pots veure fins i tot com algun ministre ha caigut en la moda del running o córrer amb ell.

Un altre fet que ens situa en el mapa de les rareses és el fet de participar en el festival de la cançó d’Eurovisió i no haver passat mai de les semifinals. Els de fora ho veuen com a puntual i anecdòtic. I fins i tot és, en algun cas, motiu de mofa i escarni. De fet, han estat participacions puntuals subjectes bàsicament a un pressupost limitat. I és que som el que som.

Per a nosaltres, però, va ser motiu d’orgull que els artistes que ens han representat d’una forma més que digna duguessin els nostres colors a Europa. Érem conscients de la nostra petitesa, però ens van fer sentir grans durant una estona. El mateix passa amb l’esport i les nostres seleccions. Per a nosaltres, guanyar un partit internacional és motiu d’orgull nacional; ridícul certament per a ciutadans espanyols o francesos acostumats a guanyar copes mundials...

“Quina companyia telefònica agafo? Quina és més barata?”... Són preguntes que ens costa entendre quan ens la fan els de fora i no podem evitar de riure. Perquè sí, som un país, però només tenim una companyia de telecomunicacions, no podem triar. “Però, hi ha monopoli?” Sí, n’hi ha.

Però la raresa per excel·lència que ens diferencia dels altres i que crida moltíssim l’atenció del visitant és el mateix Estat andorrà. Compartim cultura i, qui més qui menys, vincles familiars amb els veïns de sota, sistemes educatius amb tots dos veïns, depenem sanitàriament, entre altres coses, dels altres..., però som un país independent. La veritat és que costa d’entendre per algú de fora, però nosaltres ens sentim orgullosos d’aquesta realitat andorrana, siguis andorrà o no.

I ara m’agradaria aportar una modesta opinió, amb el permís del lector, ja que parlem de sentir-nos orgullosos del nostre original país. Sovint, persones que viuen i treballen a Andorra però que no hi han nascut se’n senten igual d’orgulloses. Alguns fins i tot han tingut fills que sí que ho són, d’andorrans. De fet, no sabrien sentir-se cap altra cosa que andorrans però els privem del dret de ser-ho també de passaport. I quan per llei poden ser andorrans, se’ls fa passar un examen d’assimilació, al meu entendre denigrant i ofensiu. Si es rebaixés l’accés a la nacionalitat, com diu el Consell d’Europa, als deu anys, potser no seríem tan diferents dels nostres veïns, almenys en aquest aspecte. I el que és clar és que molta més gent podria sentir-se orgullosa de veritat de la seva idiosincràsia, com me’n sento jo.