Andorra a remolc...

A ningú li agrada pagar impostos, no ens enganyem. Són aquells diners que donem a la comunitat perquè aquesta, des dels seus administradors, ens els retorni indirectament en forma de serveis i de benestar. Però en el moment de treure’ls de la butxaca, costa. I més encara quan creus que aquells administradors dels teus diners no acaben de fer les coses com t’agradaria. En fi, que s’han de pagar i ja està. L’Estat, que som tots, no se sustenta de l’aire.

Andorra per fi ho ha entès, tot i que una mica tard, en el pitjor moment i un xic forçada per la conjuntura econòmica del moment. I dic que una mica tard perquè si Andorra s’hagués dotat abans d’un marc fiscal com l’actual (relativament homologat per la comunitat internacional), potser no estaríem com estem. Un Estat endeutat per sobre de les nostres capacitats, sempre a remolc del que ens acaba imposant la Unió Europea i fins i tot ara els Estats Units, una sortida en precari de la llista negra de l’OCDE... un seguit de situacions a les quals Andorra s’ha hagut d’enfrontar sense res a canvi.

Molt diferent hauria anat la cosa si totes les reformes que es duen a terme ara les ha­guéssim fet per iniciativa pròpia i sense esperar una crisi i una altra. I d’això en tenen la culpa els diferents governs que hem tingut des que Andorra té Constitució. És molt diferent actuar perquè t’amenacen d’anar a negociar sense cap prejudici i, com deia, sense anar a remolc de les crisis que es van succeint en l’àmbit europeu.

Però més enllà d’això, si els andorrans haguéssim, com diu la Constitució, contribuït a les arques de l’Estat en relació al nostre poder adquisitiu, i això des de fa una vintena d’anys, de ben segur que no estaríem com estem. El que passa és que quan el poder econòmic i el polític s’ajunten, és a dir, quan governen sempre les classes més afavorides i les que haurien de contribuir més, aquestes reformes tarden massa a implantar-se o senzillament no ho fan. Però encara m’esparvera més quan veig que són aquells mateixos polítics que negaven un marc impositiu, ara fa uns anys, qui han acabat posant-lo.

¿Quantes eleccions van guanyar dient que a Andorra no calien impostos en detriment d’altres forces que començaven a dir-ho, potser ja coneixedores del que podia acabar passant? I si a això hi sumem que només una part dels andorrans poden votar... doncs el resultat és el que és: molts anys d’abusos politicofinancers, economia basada en pilars inestables, polítiques centrades en les infraestructures... I tot mentre el deute anava engreixant-se cada cop més.

Durant aquests vint anys, els que podien fer-ho, i és legítim, s’han anat enriquint (en el sentit menys negatiu de la paraula) i no han contribuït a mantenir l’Estat. Si colliters de tabac, constructors, empresaris... afavorits per un clima financer i econòmic propici, haguéssim pagat impostos i els Governs haguessin administrat amb seny aquests diners, Andorra viuria d’una altra manera la crisi actual i se’ns veuria com un país normal, integrat en el nostre entorn geopolític. Però, en realitat, a tots ens anava bé durant l’època de vaques grasses i ningú pensava en el que podia venir.

Tots en som responsables a la nostra manera, és cert, però ho són molt més aquells que, des del poder, van permetre això i no van saber preveure que un dia l’economia andorrana s’adonaria que la diversificació era necessària i que són ells qui haurien d’haver pensat en com no arribar a aquest extrem. I segurament ja tindríem un encaix en la UE, un encaix que s’hauria anat produint de manera natural, amb consens i diàleg entre les dues parts, sense apriorismes de ningú. Però sembla que és ara quan hem de trobar aquest encaix. Si m’ho permeten... No sé si era el moment òptim o si tenim les condicions idònies per negociar. I que consti que sóc o he estat profundament europeista.