A casa meva sempre que s’ha parlat d’en Josep Pla (1897-1981) ho hem fet des de la perspectiva de la informació privilegiada, gràcies al meu oncle, el doctor Alfred Almeda i Costa, que va ser el seu darrer metge de capçalera. La seva relació amb l’escriptor ha estat una font inesgotable d’anècdotes que bé mereixeria un llibre! Dos empordanesos parlant de tot i de res, amb la tramuntana i el blau de la Mediterrània com a testimonis únics de les seves converses.
Deia Pla que “és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”. Entendreu ara que m’abstingui d’opinar… Amb el meu oncle els unia l’amistat i el seu Empordà estimat; amb mi, tan sols una mateixa professió: el periodisme, que Pla va conrear ara fa cent anys a La Publicitat i a La Veu de Catalunya i fent també de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Rússia i Espanya.
Pla va visitar el nostre país l’any 1943. I com tots aquells que ens visiten per primer cop, la bellesa de les nostres valls no va deixar-lo impassible. Descobria el Principat mentre “una nuvolada blanca, enorme, deixa una ombra errant, malenconiosa, sobre el joc circular de l’herba tendra”. S’hi queda uns quants dies per curar la pleura. No li cal massa temps per adonar-se que “la Constitució del país és vella com anar a peu, però Andorra és un país ràpid, moderníssim des del punt de vista comercial”.
Afegeix que “el país és una reminiscència feudal en un estat de puresa absoluta. Però tot és elèctric, tot el que té a veure amb l’electricitat és ultramodern, funciona amb una perfecció absoluta, porta, respecte de la situació dels països veïns, dos segles d’avantatge”. Li sobta que “el contraban a Andorra no solament és un afer tolerat, sinó que és una professió perfectament respectable, com l’agricultura, la perruqueria o la veterinària”.
A Pla li agrada Andorra, no hi ha dubte, com tots“els països que no tenen res escripturat, regits, però, per costums humans pastats en la massa de la sang de la gent”. Escriu convençut que “l’andorrà és un home sòlid, de contractació segura, paga bé i té una gran capacitat per al comerç i una comprensió molt fina per al rejoc bancari. L’andorrà, que per definició és contrabandista, excontrabandista o presumpte contrabandista, és home caut, de gran ponderació, valent sense ésser temerari, silenciós, acostumat a tenir sempre l’enemic a quatre passes. Això li dona molt de seny i una extrema discreció”.
No sé si ara opinaria el mateix pel que fa al seny i a tenir l’enemic a quatre passes. Jo crec que ja viu entre nosaltres! Potser els andorrans som, com deia Pla, “crematístics, ondulants i esmolats”, però alguna cosa haurem fet bé perquè un escriptor de la seva talla assegurés que “el dia que els andorrans entrin en la vaguetat de les teories, es dissoldran com un terròs de sucre en un vas d’aigua”. Potser caldria llegir novament aquesta frase que, després de setanta-set anys, té més vigència que mai. Ubi concordia, ibi victoria.