Recordo aquell matí fred d’hivern com si fos avui. Refugiat del torb i la neu en un bar de l’avinguda Meritxell mentre feia temps per a una entrevista de feina que tenia concertada, pensava en què em depararia el futur. Tenia un nus a l’estómac i els nervis propis d’algú que comença una nova etapa en la seva vida i que camina amb il·lusió per complir un somni. Ja han passat més de tretze anys d’aquell gèlid matí i puc dir ben alt i ben fort que em sento un afortunat per tot el que m’ha donat Andorra i, ara que començo un nou trajecte vital lluny del Principat, em sento amb l’obligació d’agrair al país i a la seva gent el tracte i l’acollida que m’han donat. No puc sinó donar les gràcies a totes les persones que han confiat en mi i a totes les persones amb qui he compartit hores de feina i de qui he après una infinitat de coses. Podria dir molts noms, però no n’esmentaré cap per no caure en l’oblit i cometre una injustícia. Gràcies als professionals amb qui no he coincidit però que des de la competència i el respecte també m’han ajudat a créixer. Però, per sobre de tot, portaré sempre Andorra al cor perquè m’ha donat l’oportunitat de forjar amistats que espero que siguin de per vida. Sí, aquelles persones que amb una mirada, unes paraules, una abraçada o simplement amb la companyia han sabut ser-hi sempre, especialment en els moments difícils. I, naturalment, gràcies a vosaltres, els lectors. Si em permeteu, acabaré amb un recordatori cinematogràfic per a una persona molt especial: “Mai deixis que ningú et digui que no pots fer una cosa. Si tens un somni has de protegir-lo. Si vols alguna cosa, ves a buscar-la i prou.”. Gràcies i fins aviat.
