Deia el mestre Pla (Josep, no Albert, una altra autoritat a qui em reservo el plaer de citar en un altre moment) que les persones que es lleven tard sempre estan exposades al ridícul de descobrir el matí. Una cosa semblant passa amb els saberuts rompicoglioni: corren (però ignoren) el perill constant d’adonar-se que les coses que coneixen són una porció ínfima, un formatget del Caserio®, de tooot del que no tenen ni punyetera idea.

Els capfluixos, per contra, ho tenim clar. Com que ser imbècil només és un problema si no ho saps, vivim una existència plàcida, gairebé hawaiana, sempre en guàrdia i prestos a aprendre, fent surf damunt la fulla d’afaitar de la ignorància. Jo mateix no fa gaire m’he adonat (en el fons ja ho sabia, és clar) de quanta falta em feia posar-me a to pel que fa a música a les nostres coordenades. No de la ben o mal anomenada “culta” (també hi tinc feina, amb això), sinó de la “popular”: rock, blues, jazz i coses d’aquestes. Estils dels que bona part dels mortals anem tirant per acompanyar-nos en el dia a dia, en les vivències personals o col·lectives. Partint ja de les primeres expressions documentades, passant per la Grècia clàssica fins arribar al premi Nobel més furro de la història, la música ha estat i és un vehicle privilegiat, una mena de Superglue® cultural que ens aglutina, que basteix significats privats o compartits. I em sento com un nen amb cedés nous des que, progressivament, vaig descobrint tot el que arriba a sonar per aquí dalt. Bandes que em fan pensar en els Faces de Rod Stewart i Ron Wood amb algun toc pelut a l’Allman Brothers. O lletres i temes que em recorden l’aire canalla i esbojarrat de Toy Dolls amb un bri de Mojinos. Qui m’havia de dir que a les Valls podien ressonar una veu i uns arranjaments que no tenen res a envejar a Raimundo Amador o a Delinqüentes. M’adono que Andorra, la que segueixo descobrint a cada moment (que em perdonin els guardians de les essències), sona a flamenc, a hardcore i a punk –malgrat que ningú sembli interessar-s’hi gaire, llevat dels propis músics, dels seus seguidors i del propietari d’alguna sala disposat a implosionar abans que llençar la tovallola. Ja passa, això, amb els grups locals d’arreu del món, que semblen estar condemnats al maltractament sistemàtic per virtut del pitjor sortilegi de Lord Voldemort.

Però la música, els músics i els programadors militants són líquids, i com l’aigua sempre acaben per trobar l’escletxa per on escolar-se. Quina gran veritat, redéu, quina imatge que m’ha sortit: em fa venir ganes de ballar, cantar i udolar a la lluna. Però no voldria arruïnar-vos aquest momentàs.