Andorra sota els Àustries

No cal llegir massa per saber que el nostre petit país ha estat, des d’antuvi, motiu de disputa entre poderosos que pretenien fer-se amb les seves regnes però que, gràcies a Déu i al caràcter andorrà, mai no ho van aconseguir. El que no hem pogut evitar mai els andorrans ha estat el control d’alguns països o sobirans, control que avui segueix en plena vigència, malauradament.
Un d’aquests controls o influència indirecta sobre el nostre petit principat va ser els del Casal d’Àustria, nom amb què es coneix la dinastia Habsburg, regnant a la monarquia hispànica els segles XVI i XVII. L’emperador Carles V d’Alemanya (i I d’Espanya) va acumular un enorme imperi territorial i oceànic sense parangó en la història i el que fou el seu mestre i també regent de Castella, l’holandès Adriaan Floriszoon Boeyens, quan va esdevenir Papa de Roma amb el nom d’Adrià VI, va concedir a la monarquia espanyola el dret de presentació o dret de patronat.
El patronat reial fou un conjunt de privilegis i facultats especials que els papes van concedir als reis de diferents monarquies europees de l’antic règim i que els permetien escollir directament, en substitució de les autoritats eclesiàstiques, determinades persones per ocupar càrrecs dins l’Església catòlica. Amb aquest dret que van saber aprofitar d’allò més bé, entre els segles XVI i XVII els Àustries van proposar els bisbes d’Urgell i coprínceps d’Andorra i la Santa Seu els va ratificar.
Així, aquesta poderosa família regnant a Espanya va controlar indirectament el nostre país sense que res poguéssim fer els andorrans. Més de la meitat dels bisbes i coprínceps d’aquest llarg període eren de lluny i desconeixien no solament el país, sinó també les seves particularitats i els seus usos i costums.
Un d’ells –el primer del qual es té constància que presentés l’emperador Carles V a la diòcesi d’Urgell– fou Francisco de Urríes, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra entre el 1534 i el 1551, que curiosament accedí a la petició dels andorrans (1549) de no permetre exercir el seu ministeri a Andorra a cap sacerdot procedent del regne de França (“francesos, gavaits, biarnesos”). Fins i tot l’any 1551 concedia al Consell General la facultat de poder presentar sis persones, una per parròquia, pel càrrec de batlle episcopal.
Un altre va ser Antonio Pérez Maxo, bisbe i copríncep episcopal entre el 1627 i el 1633, que el primer any de pontificat nomenava notari de les Valls d’Andorra... Però ni els Àustries ni la resta del món ha pogut lluitar mai contra la tossudesa andorrana que, a força d’insistència, burxa que burxa, sempre ha aconseguit mantenir l’statu quo i la independència.
I és que a l’ase tossut, tant és dir-li xò, com arri! Esperem que Europa també es doblegui davant la legítima insistència andorrana. I no li faltava raó a Goethe: “Amb totes les forces en contra, persevera. Mai et dobleguis. Mostrar-te fort atreu l’auxili dels déus”.