Llegia ahir en un digital colombià la notícia Andorra: la joya de los Pirineos que busca atraer a los colombianos. En un primer moment, vist només el titular, no sabia si es referia a una atracció per motius de feina, d’inversió o de turisme. I efectivament es tractava de turisme. Ja ens ha parlat en diverses ocasions Andorra Turisme que comercialitzava els atractius turístics del país a mercats llatinoamericans, i amb el que s’explica en l’article es percep la feina que es fa de la mà, almenys en aquest cas, de Grandvalira.
Ara, em permetran que posi en evidència el que potser alguns ja hauran pensat. Mentre volem que els colombians vinguin a gaudir de les meravelles d’Andorra, ens els volem treure de sobre si no reuneixen tots els requisits que s’imposen des de l’Estat. Un Estat, representat en l’Executiu actual, que dia sí dia també canvia el reglament d’immigració i que dia sí dia també perjudica les empreses, que han de canviar les seves previsions a mercè del que decideixen les autoritats. I no ho dic només pel futbol, ho dic per les d’hoteleria, que es troben amb el fet de contractar personal que coneixen des de fa temps però que, vet-ho aquí, han de frenar perquè en comptes de quatre ara es demanen sis anys d’experiència, o les temporades fetes al país que ara es demanin. I tot per no aturar-se, pensar i reflexionar, consultar i planificar a mitjà i llarg termini. Amb l’horitzó, és clar, de no arribar als cinc zeros... Que me n’he anat del tema? Sí, ho reconec, però només faltaria que no ho pogués fer si aquesta és la manera de fer de les més altes instàncies. Ahir començava el procés participatiu per traçar el futur. Doncs em permeto d’incorporar la meva reflexió, que val el que val, ho sé. Però és la meva.
