Hi ha paraules que no són només mots, sinó memòria viva. Paraules que, només pronunciar-les, ens desperten olors, paisatges, històries i emocions que van molt més enllà del seu significat. Una d’aquestes paraules, per a mi, és andorranitat, i significa ser i fer l’andorrà.
Què entenc per ser andorrà i  fer l’andorrà?
La meva resposta no és teòrica ni acadèmica. És íntima, és viscuda. Vaig créixer sentint com els meus familiars parlaven d’Andorra amb aquell respecte profund de qui sap que habita en una terra limitada i alhora privilegiada. Vaig créixer jugant als carrers estrets, amb la mirada sempre atrapada per les muntanyes que ens envolten i que em transmetien seguretat. I vaig créixer amb un orgull immaterial, d’aquells que només entens quan surts fora i pots dir, amb veu ferma i ulls brillants: “Soc andorrana.”
Quan de jove viatjava i algú em preguntava d’on venia, responia amb una alegria que em feia sentir gran: “Andorra.” Molts no sabien ni situar el país al mapa, però jo els explicava amb passió d’on venia: d’un Estat independent, encabit entre muntanyes, amb institucions singulars i una història que mereix respecte. I parlava d’una llengua que, a la nostra manera, encara conserva paraules que sols nosaltres coneixem. Aquell moment em feia sentir poderosa, única, orgullosa.
Avui, però, aquest sentiment s’està diluint. Si abans les muntanyes em semblaven una una abraçada protectora, ara tinc la sensació que s’obren massa, que deixen passar corrents que ens erosionen i fan perillar la nostra identitat. I sí, ho confesso: tinc por.
Fer l’andorrà és herència de seny i astúcia. Fer l’andorrà no és només viure dins unes fronteres. És actuar amb el sentit comú heretat dels nostres avantpassats. Homes i dones que van sobreviure en un país de muntanya, que sabien aprofitar oportunitats, dir que sí quan convenia; dir que no quan era necessari; que sabien callar per no embolicar-se; avançar quan tocava.
Els nostres padrins no tenien grans discursos, però posseïen una saviesa pràctica. Van aprendre a treure profit de la petitesa sense perdre dignitat. Van preservar la llengua i la cultura, fins i tot quan semblava que els països petits no tenien cabuda al món. Van defensar la neutralitat no per por, sinó per coherència: sabien que entrar en guerres alienes només portaria ruïna.
Això és fer l’andorrà: mirar el món de cara, però amb prudència; obrir portes, però no de bat a bat; créixer sense perdre l’essència. La neutralitat històrica ha estat un dels nostres trets més definidors. Davant dels grans conflictes, Andorra ha sabut mantenir-se'n al marge i preservar-se. I això ha estat, i hauria de continuar sent, la nostra força.
El risc de trencar la neutralitat, avui veiem com aquest principi s’esquerda. I això em preocupa profundament. No perquè ens manqui humanitat –al contrari, tots voldríem ajudar els innocents, tots sentim dolor en veure que encara avui en dia innocents paguen el preu de les seves vides– sinó perquè sabem que els grans conflictes amaguen interessos llunyans, que van més enllà del que ens informen i dels quals només podem sortir-ne perjudicats. Som petits. No tenim exèrcit. Nosaltres no serem els que decidirem el curs del món. Però sí que podem decidir el nostre camí: preservar la neutralitat que ens ha mantingut lliures i vius.
Ser andorrà és viure entre orgull i fragilitat d’un petit país. Orgull de tenir un país diminut però amb veu pròpia, amb institucions mil·lenàries i una història singular. Fragilitat, perquè per la nostra situació geogràfica i institucional estem obligats a relacionar-nos amb els veïns, i cada decisió mal presa pot tenir conseqüències enormes.
Ara bé, la virtut d’Andorra sempre ha estat no sotmetre’s a les inèrcies globals ni a les pressions externes. I és que no m’estic inventant la roda del molí, sinó simplement enumerant accions i actituds que els andorrans avantpassats i no tan llunyans han tingut i mantingut al llarg de la nostra història. Nosaltres, des d’Andorra Endavant, no defensem l’Acord d’Associació amb la Unió Europea ni la globalització que ens vol uniformar. Al contrari: la força del país rau a surfejar els interessos dels grans blocs, prendre el que ens convé i descartar el que ens pot fer mal. D’aquí neix la nostra independència i la nostra neutralitat: saber dir sí quan ens beneficia i no quan ens pot destruir.
I finalment no puc obviar parlar aquí del fals relat de l’"extrema dreta". És aquí on sovint se’ns acusa injustament; sovint i potser poc més tenen a dir! Quan defensem la nostra identitat, quan parlem d’immigració equilibrada, d’ajudes prioritàries per a la nostra gent, d’habitatge digne per als andorrans i residents de llarga durada, de sobirania i neutralitat, alguns ens pengen l’etiqueta d’extrema dreta.
Res de més fals!
El que fem no és nou ni radical: és exactament el que han fet generacions d’andorrans abans que nosaltres. Els nostres avis i besavis també practicaven la prudència, la selecció i la defensa d’un país que sabien fràgil però valuós. Reivindicar això no és extremisme, és continuïtat. No és tancar portes, és mantenir-les obertes amb mesura i sentit comú. No és odiar, és estimar la nostra terra i voler que continuï essent viva per a tothom qui la respecti.