Andrà tutto bene

L’avi va viure i sobreviure a una guerra, i al marge d’altres conseqüències mai va aprendre a llegir o escriure. Ni tan sols sabia signar. Complia amb el tràmit estampant el seu polze sucat en tinta, i sempre es tacava la resta dels dits. Però tenia habilitats fascinants: em plantava un clatellot a la velocitat de la llum i jo era incapaç de veure venir la seva mà. Me n’adonava a posteriori, quan sentia el dolor causat pel calbot i trobava les restes de tinta de les seves ditades impreses al meu clatell.
Si aixequés el cap avui, em diria dues coses: a) “nen, on vas amb aquestes grenyes? Ves al barber, que sembles un hippy d’aquells”; i b) d’aplicació al moment actual: “jo ja us ho deia”. Tindria raó. L’home, marcat per les restriccions patides durant anys de conflicte i postguerra, es va passar la vida aferrat a la idea que allò es repetiria, algun dia. I per si venien mal dades es va dedicar, al llarg de dècades, a construir en secret un refugi soterrani per garantir la seguretat i l’abastiment familiars. El vam descobrir després que morís, endreçant la seva cambra. Sota el llit s’amagava una trapa de fusta que menava a una escalinata descendent. Un cop a baix espetegaves a una sala, centre neuràlgic de les instal·lacions, envoltada d’un laberint de passadissos plens de portes, la majoria dels quals corresponien a dormitoris. Dins d’altres habitacions, que servien de rebost (alacena, en deia ell), s’hi apilaven llaunes de llet condensada El Castillo, capses d’assortit de galetes Cuétara i pots de conserva per un tub. Dins d’algunes estances s’acumulaven productes de neteja i cura personal, entre els quals  destacaven milers de rotlles de paper higiènic El elefante multiusos: era tan aspre que podies rentar-te el cul o utilitzar-lo com a paper de vidre. Mantes i diverses estufes catalítiques asseguraven la protecció contra el fred, i si marxava el llum en un racó atresorava caixes d’espelmes, palmatòries i llanternes de petaca. La gresca i la xerinola estaven cobertes amb una TV en blanc i negre que només sintonitzava toros i campionats de patinatge artístic, un tocadiscos i la col·lecció completa de singles d’Antonio Molina i Juanito Valderrama. Festa gitana i canastera, en paraules del mestre Sabina.
Fa dues setmanes, quan es va començar a parlar del confinament, els de casa vam optar per tocar el dos i aïllar-nos al nostre amagatall. Vam convidar amics i família (cunyats inclosos) i estem millor que volem. Tenim espai i menjar de sobres, així és que hi sou tots més que benvinguts. La temperatura és bona tirant a alta i el collons de virus no tindrà pebrots de treure els tentacles, per aquí. Ja ho veureu: anirà tot bé. Plegats riurem molt. Per no plorar.