Entre manifestacions violeta (i prohibicions de fer-ho), compteig de vacunes que arriben a pas de tortuga i expectatives de Pasqua ja pràcticament frustrades, per una petita escletxa informativa ha lliscat la notícia sobre el nou desallotjament de peces del Museu de Lleida cap a Sixena. Penúltima batalla (la plataforma Sixena Sí impulsa noves reclamacions) d’aquesta guerra pels béns historicoartístics que reclama la Franja. Andorra en sap, de peces malvenudes si no espoliades. Perdudes en tot cas. La batalla per les peces de Sixena il·lustra l’interès per comptar amb actius culturals per al turisme post-2020 que es perfila. I Andorra? Ja hi compta? Ja estudia seriosament com fer del patrimoni cultural i natural un esquer per al nou viatger (si tal cosa ha d’existir)? O quallarà el model d’andròmines que converteixi el territori en un parc temàtic? Es confiarà per fi en un romànic ben promocionat? Es traurà algun partit d’aquells estudis encarregats i pagats sobre el barroc, sobre la –minsa, però obviem-ho– relació de Picasso amb el país, sobre el fosc però morbós capítol de la bruixeria? Respondrà a aquestes qüestions el tan anunciat Llibre Blanc? De moment, de la nova etapa de la cultura hem vist una pinzellada que convida al desànim, amb el desmantellament (irreparable?) de l’ONCA. Allò que n’han deixat és un projecte encomiable, no ho dubto pas, però de cap manera és una orquestra nacional. Molt menys després d’haver-li capat l’única sortida real a l’exterior –i en quin recinte!– que suposava el cicle Petit Palau. Orquestra kaput? Digueu-me pessimista.
