Diu que estava escoltant una cançó de Sangtraït, que passava per la duana tan tranquil i que ves, quina casualitat, va i el guàrdia civil de torn el fa aturar. I que va ser sentir El senyor de les pedres –o potser era Somnis entre boires?– i al número aquell li va sortir el fatxa que portava amagat a dins: que apagués d’una vegada aquella cosa, que li parlés en espanyol i cotxe regirat de dalt a baix. Ell s’hi va tornar –diu– deixant-li anar una cosa així com que aprofita ara que pots perquè quan ens n’anem –els catalans, d’Espanya: el procés i bla, bla, bla– s’han acabat exhibicions de prepotència colonial. A un servidor sempre li sorprenen aquestes anècdotes duaneres. I que consti que mai no les poso en dubte: sempre cap la possibilitat de topar-se amb un cafre camuflat de verd. Una altra cosa és que en els vint anys que fa que passo i traspasso per la Farga mai he coincidit amb un espècimen com aquest. I això que quan em diuen “Buenos días, caballero” –"Caballero", a mi!– sempre, sempre m’hi torno en català. Doncs no. Mai. Però potser és casualitat. En aquests casos, en fi, sempre recordo els anys d’estudiant, en una estupenda ciutat foral: a l’hora de dinar, no era estrany que et toqués a taula un espanyol d’aquells de Logronyo que quan descobria que jo era català –què hi farem– deixava anar la seva anècdota: “Pues mira, la última vez en Barcelona entré en una panadería y a la dependienta no le dio la gana de hablarme en castellano: no la entendía, se lo dije, y nada.” Tampoc ho posava en dubte però ostres, tu, divuit anys vivint a Barcelona –i anant a comprar el pa cada matí– i mai havia presenciat una esceneta com aquella. I vas tu, t’hi deixes caure un dia i topes l’energúmena de torn. Quina santa casualitat.
