Fa un parell de dies la periodista Eliseda Roca llançava al tuiter aquesta pregunta: “Teixir complicitats”, “Posar en valor”, “Trobar sinèrgies”... Qui coi va “implementar” aquestes expressions idiotes?”. El tuit va portar als qui hi reaccionaven a afegir més expressions o eufemismes o circumloquis, diria jo, que porten a evitar, no sé per quin motiu, el llenguatge més directe o que només fem servir perquè queden bé. Com ara això de les sinèrgies tindríem la transversal “transversalitat” o millor encara la “multilateralitat”, tan pròpia dels governs, almenys del nostre. I què no dir de la manida i amanida “resiliència” que es fa servir a tort i a dret en comptes d’adaptació, per exemple. Tot això per dir que a vegades omplim relats i discursos de paraules una mica inútils. Ja sé que un cop ja vaig escriure sobre el que deia una amiga meva a propòsit d’aquestes paraules inútils: per cadascuna d’elles, 500 anys de purgatori. Suposo que hi haurà algú que em criticarà l’ús d’aquest mot però per sort o per desgràcia forma part del nostre patrimoni. El cas és que aquí a Andorra també tenim les nostres expressions i circumloquis, alguns dels quals fan país, es veu, i fem i faig servir. Exemples: el país veí del sud o el país veí del nord, i continuant amb el nord, l’associem a la mirada: “hem de mirar més al nord...”. Més exemples: els noms que donem a certes iniciatives. Com a mostra, el Centre de formació al llarg de la vida, un nom llarguíssim que va d’allò més malament per titular, per cert. S’acosten les eleccions, moment propici perquè expressions d’aquest tipus surtin als debats. Si us plau, siguem clars, concisos i directes. Anem al gra. Tots ho agraïrem.
