Anem a Costoja

Un trencant senyalitzat a mà dreta a la carretera de Vilamitjana ens durà en poc més d’un minut en cotxe a Costoja, antiga comanda de l’Orde militar i religiós de Sant Joan de Jerusalem o de l’Hospital. Els seus paraments, que semblen sorgits de l’ombrívola fullaraca, no arriben a la bellesa de les ensorrades esglésies retingudes pels pintors romàntics. La imaginació i la idea es converteixen en uns bons aliats quan la visitem.

Una de les persones més preocupades per la seva recuperació fou l’injustament oblidat mecenes i filantrop Bartomeu Rebés. L’Esteve Albert inicià la divulgació del seu passat al públic interessat al llibre Arnau de Castellbò. Les fotografies que hi surten, amb un forat que uns espoliadors feren en un dels murs, m’engrescaren a conèixer el lloc de ben jove. El Pere Miquel Fonolleda de la Puça m’hi acompanyà un dia assolellat de juliol. Poc després, amb el Jordi Pasques i els Amics dels Pontarrons, una persona i una entitat mimètica, desbrossàrem d’heura els paraments sense cap mena de subvenció, raspant temps i il·lusió de les nostres hores festives de joventut.

Hi foren enterrades les despulles dels vescomtes Arnau i Ermessenda de Castellbò i es convertí en panteó vescomtal. Així com el monestir cistercenc de Bolbona ho fou pels comtes de Foix i el de les Avellanes per una part dels comtes d’Urgell. El repòs dels dos nobles enterrats a Costoja no durà gaire. Els inquisidors que els condemnaren el 1267 de practicar l’heretgia càtara, encapçalats pel prior del convent de Sant Domènec de la Seu, Pere de Cadireta, desenterraren i cremaren les seves restes. L’escarment acabà amb l’espargiment de les cendres. El record dels vescomtes, lluny de ser fugisser com el repòs dels seus ossos, configura avui un capítol transcendent de la història d’Andorra. Cadireta morí lapidat el 1279 a Castellbò. Els rocs llençats pels seus habitants, que tan bé ha estudiat Carles Gascón en la seva tesi doctoral sobre catarisme, van acabar amb la vida de l’instruït frare predicador. L’església local el considerà beat i les seves restes foren venerades al convent de Sant Domènec i després a la Catedral d’Urgell. Els castellbonencs reben el malnom de matasants com a conseqüència d’aquest acte.

Les exigües rendes econòmiques de Costoja la lligaren a les comandes hospitaleres de Berga i d’Isot. Més endavant la convertiren en un priorat de la de Santa Maria de Susterris, avui ofegada sota de les aigües del pantà de Sant Antoni. La seva transcendència per la història d’Andorra, a part del patronatge dels vescomtes de Castellbò, la trobem també en els censos que hi pagaren els comuns del país. L’Armari de les Sis Claus en custodiava el record dins de la Casa de la Vall. Costoja, encara que amb el temps pervisqué com un mas i no tingués comunitat religiosa, conservà la titulació de priorat fins a les desamortitzacions del segle XIX. Les seves terres i delmari s’arrendaven regularment a habitants de la Vall de Castellbò.