Avui anem a recordar com era l’acte central de tota festa major d’estiu a l’antigor: el ball. El ball de festa major a inicis del segle XX era esperadíssim, a més de ser doble: el de tarda i el sarau de nit. Una vegada s’havia acabat de dinar i feta una llarga sobretaula on s’arreplegaven tots els familiars autòctons i molts d’altres vinguts de fora, encara amb el fum dels cigars flotant a l’ambient, el jovent de la quadrilla (o els fadrins comissionats, depenent de la parròquia) s’afanyaven a anar cap a la Plaça.
Allà envoltada de boixos i engalanada amb garlandes i palcos per a l’ocasió, rebien els músics, els forasters i els vilatans. Instants abans de començar el ball anaven a buscar casa per casa les noies del poble, cantant-les a la porta per tal que anessin amb ells. Acompanyades per ells i pels seus pares per allò del que diran, arribaven a la Plaça on estava a punt de començar l’acte més esperat per tothom, el ball de tarda.
Els cònsols i consellers presidien el ball conjuntament amb el mossèn, ell no ballava però en el seu rol de màxima autoritat moral de la parròquia, vetllava perquè la bona moral i els bons costums no es corrompessin per part de ningú. I si donava la casualitat que en aquell mateix dia s’havia de resar el rosari a mitja tarda, s’interrompia el ball i es resava devotament per tothom. Però no només ell mirava per la moral i la bona conducta, també ho feien els pares i padrins, moltes vegades només calia una mirada o una estossegada al costat de dos balladors que anessin una mica arrapats perquè aquests deixessin córrer una mica d’aire entre ells.
Sempre hi havia també un fadrí a la porta d’accés de la Plaça, la seva funció no era un altra que la de cobrar entrada als joves que venien de les parròquies foranes. Si es volia ballar amb les noies del poble s’havia de pagar! Aquests diners servien per poder sufragar les despeses de l’organització de la festa. També s’acostumava a instal·lar al costat de la porta un venedor de flors de cera. N’hi havia de dos categories: les normals i les especials (més cares). Totes eren fetes de paper i filferro, amb colors molt vius, i només les especials eren recobertes amb paper encerat.
Aquestes floretes les compraven els fadrins i les regalaven a les noies, reservant l’especial només per a la que més els agradava, demostrant així el seu interès per ella, tot convidant-la a sortir a ballar la peça més esperada del ball. Les noies es reservaven sempre aquella peça i la ballaven amb el noi que més els havia agradat i, evidentment molt millor si li havia regalat la flor especial de cera. S’havia de tenir cura de tenir bona memòria i no equivocar-se de flor, les noies havien de recordar-se de quina flor els havia donat el noi que els agradava i els nois havien de tenir molta cura a qui li donaven la flor especial, ja que la peça més esperada del ball era també la de més simbolisme: vindria a dir que la noia també estava interessada en el noi i moltes vegades aquest innocent ball acabava en nuviatge i en casament. Si s’equivocaven de flor i no corresponia al noi que ella volia, aquest ho interpretava falsament i no solia acabar bé.
Val a dir que les flors eren totes diferents i com més guapa fos la noia més flors tenia. Aquestes ofrenes eren guardades gelosament per les noies, que les penjaven a la seva habitació com una mena de trofeu, algunes en podien arribar a acumular desenes.
També existia un pacte tàcit entre les noies del poble per tal que totes tinguessin un ballador i que cap d’elles se’n quedés sense. Les que tenien més balladors els cedien a les que en tenien menys. Si un fadrí volia festejar una noia i aquesta no el volia i el refusava en repetides ocasions, el noi se sentia ofès i alguna vegada li podia dedicar alguna cançó inoportuna, però no durava gaire, ja que sempre acabava amb la mirada fulminant d’algun adult vers el cantador.
El ball finalitzava de matinada no gaire tard, una vegada havia tocat la mitjanit. Tocaven les últimes peces i tothom cap a casa, a fer el ressopó, ja que l’endemà tocava anar a missa de bon matí. A excepció del darrer dia de la festa, que es donava certa llicència per acabar més tard, compartint entre veïns i amics una autèntica delícia que es veia en comptades ocasions, les ametlles garrapinyades que començaven a veure’s per aquí dalt.
