Àngels i dimonis

Quan anava a la facultat de Belles Arts, a Buenos Aires, vaig tenir la sort de tenir més d’un professor que ens recalcava –alguns gairebé al punt de picar-nos– que el pitjor que podíem fer era comparar-nos amb els altres.

El camí és llarg, ja ho sabem, i en aquesta recerca per l’estil, per un discurs, per idees i altres coses, sempre estàvem darrere dels artistes que ens podien influenciar i amb els quals més representats ens sentíem. I en aquest camí, l’única cosa que ens ha de guiar és el nostre propi aprenentatge, cadascun amb el seu ritme i al seu nivell, sense mirar els altres més de l’estrictament necessari. Com si fos fàcil. El temps va passar i en alguns casos, aquesta recerca continua, afortunadament. Per sort, l’estil em va trobar i ara solament m’he de preocupar per les idees, que no és poc, ni molt menys.

Però ja estem acostumats a això que la carn és feble i se’ns obliden certes qüestions.

Aquest cap de setmana va tenir lloc, un any més, el Saló de la Massana Còmic. El número 23. Tota una festa, com sempre, i aquest any amb novetats, com ara que el Museu del Còmic estrena edifici sencer i amb un gran reconeixement al seu fundador i l’alma mater, que no és un altre que Joan Pieras. I dic reconeixement perquè el museu portarà el seu nom. Les coses cal fer-les en vida, sí senyor. Des d’aquí, les meves felicitacions al Comú de la Massana. Però tornem al context. Cap de setmana. La Massana Còmic. Còmics per tots costats. Artistes signant. Fans. Gent... i l’exposició d’aquests artistes.

Camino pels passadissos i els admiro tots. Uns m’agraden més que uns altres, però això ja és molt personal. Em cau la bava més d’una vegada. Els ulls em donen voltes més de dues vegades. Fins que trobo les obres de l’artista que definitivament farà que m’exploti el cervell tot el cap de setmana: Josep Homs.

Mare de Déu... Deixo de mirar i penso en aquests antics professors i les seves frases, algunes convertides en mantra a hores d’ara, i torno a mirar. Tranquil, és només una persona que dibuixa millor. No hi ha res pel qual t’hagis de preocupar, em dic a mi mateix. Només dibuixa millor. Tant de bo fos només això... i a sobre té la meva edat!

La meva naturalesa comença a fer efecte, i el diable que comença a surar al costat d’una de les meves orelles m’omple el cap de dubtes: que em vaig equivocar de professió. Que segur que porto perdent el temps tots aquests anys, i un llarg etcètera que no val la pena ni detallar. Per sort, aquest procés dura poc, després entra l’àngel per l’altre costat i em recorda aquesta gran frase: “Mai es comparin amb ningú, perquè sempre trobaran algú que serà millor, i l’única cosa que aconseguiran és sentir que van perdre i es frustraran.”

La motivació torna, si és que se n’havia anat, i les ganes d’agafar el llapis i continuar practicant per millorar segueixen al seu lloc. Toca tornar al tauler a pencar. Com si fos fàcil...