Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Ferran Goya

Ferran Goya

Enginyer

 

 

Angles cecs

Autor: Ferran Goya


Els que menem cotxes som conscients que, des del nostre lloc de conducció, hi ha zones que queden fora del nostre camp de visió. Amb les noves tecnologies: càmera posterior i un munt de sensors en tot el perímetre, aquesta percepció de les nostres limitacions va disminuint, inclús ens sentim temptats d’oblidar l’existència d’angles cecs. De tant en tant, alguna ensopegada amb un obstacle invisible ens treu del món virtual perfecte i ens fa aterrar a la realitat prèvia al 5G.
Les limitacions que tenim per copsar el nostre voltant més pròxim des del nostre seient del cotxe, també les tenim quan realitzem altres activitats pràctiques o teòriques, de manera que podem parlar dels angles cecs del coneixement humà. 
Els grecs deien que la hybris, l’arrogància i desmesura sobre les nostres capacitats (la il·lusió de superar els límits de la nostra condició de mortals) era el pitjor dels pecats.
Els debats al voltant de la pandèmia, les desqualificacions mútues entre negacionistes i afirmacionistes, la lleugeresa dels debats, l’autocomplaença, la caricatura de les posicions de l’altri, mostren que la desmesura de la hybris s’ha democratitzat amb la dispersió del coneixement. Uns i altres han ignorat que el coneixement té infinits angles cecs i que hi ha el risc de prendre per evidències el que només són aparences.
Les querelles acadèmiques de sempre, gaudeixen avui, gràcies a les xarxes socials, d’una claca que no té més que fer un like per mostrar les seves preferències incondicionals. La claca vol demostrar la racionalitat del seu like fent les seves tentines en els més variats camps del coneixement. 
Això no ens hauria d’alarmar si no fos perquè revela el descrèdit en el qual ha entrat l’activitat científica, convertida pels polítics en el poder i pels mitjans de comunicació, amb la col·laboració miop de molts científics, en una mena de bricolatge –tan sofisticat com vulgueu– del coneixement. 
El professor Didier Sicard, antic president del Comité consultatif national d’éthique francès descrivia ja el 2013 a la revista Inflexions aquesta pèrdua d’estatura i d’amplitud de l’objecte de la ciència, en part deguda a la “dictadura” d’un present hipertrofiat: el savi està comminat a dir la veritat avui, mentre que aquesta veritat provisional és esborrada immediatament per un “present posterior”. 
El pas de la ciència a la tecno-ciència i després a la simple tècnica provoca la pèrdua de prestigi dels investigadors, sotmesos al joc de l’economia de mercat i a la necessitat de reconeixement dels mitjans de comunicació, que un dia els converteixen en científics “galàctics”, per posar-los l’endemà a la picota. 
La societat contemporània, més obsessionada per la seguretat que pel coneixement, dona a l’expert una autoritat que abans remetia al savant; de l’expert s’espera una conclusió certa, fundada sobre criteris quantitatius (xifrats); aquesta autoritat que hom reconeix als experts rarament està fonamentada en fets científics, assegura Sicard. Alguns grans científics han renunciat a emetre una opinió perquè no volen immiscir-se en batalles ideològiques; el seu rol, argumenten, és produir coneixement, no racionalitzar unes decisions polítiques a partir de fragments de coneixement. 
El súmmum de l’absurd resideix en l’exigència (als científics) del principi de precaució, que és un criteri més polític, que no pas científic. Polítics acovardits davant les seves responsabilitats busquen traspassar-les: “He seguit les recomanacions dels experts”, diuen. 
Els experts, amb la seva visió estreta, tranquil·litzen on la ciència desestabilitza. Així, l’expertesa va guanyant posicions i acaba ocupant el camp de la ciència... per a protegir el polític.
Poc preparats per admetre sorpreses, als ciutadans ens és més fàcil acceptar la perspectiva més popular i instal·lar-nos en ella a l’escalfor del que s’anomena el consens de la majoria i que mantes vegades és només la conventional wisdom: hipòtesis, conjectures, axiomes o idees que en un moment determinat s’accepten com a veritats indiscutibles i que, més ràpid o més lentament, es van revelant falses (John Kenneth Galbraith). Una breu consulta a l’hemeroteca del 2020 posa de manifest una llarga llista de “certeses”, a l’entorn de la Covid-19, que el temps ha desmentit o matisat.
Més estrany és el comportament de gent que, per la seva formació i àmbit d’actuació, haurien de tenir un major respecte a la metodologia de la ciència, tenint present allò que expressava Popper sobre les fonts del coneixement i de...  la ignorància “Ens faria bé a tots recordar que, si bé diferim bastant en les diverses petiteses que coneixem, en la nostra infinita ignorància som tots iguals” (Conjeturas y refutaciones, 1983). 
A tall de conclusió, per bandejar una interpretació del meu escrit com un model d’escepticisme i deixar clar el meu parer, reprodueixo unes línies de L’infinit dins d’un jonc (Irene Vallejo):  “És la multiplicitat de veus que parlen, matisen i es contradiuen, la que permet confiar que no quedaran angles cecs i hi haurà possibilitat de detectar manipulacions.”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic