Animalades

Arribo a una oficina de missatgeria per recollir un paquet i des d’algun indret que no acabo d’ubicar sento bordar un gos a intervals curts. Al cap d’una estona descobreixo que es troba dins d’una gàbia tapada amb un llençol. La disposició de la cua i la deserció d’alguns que estaven esperant fa que acabi just al seu costat. Per una escletxa de la caixa li veig un trosset de cap i per un moment les nostres mirades coincideixen; l’ull li tremola com la flama d’una espelma a l’espera de ser apagada. Els decibels van in crescendo, símptoma inequívoc que l’animal està passant molta angoixa, miro al meu voltant i absolutament ningú hi para esment. Suposo que deu ser la rutina incrustada en les jornades de cada dia, cada setmana hi deu haver algun animal que s’ha de transportar i ja hi estan acostumats. Això el personal de l’oficina, és clar, però en el cas dels clients que estan esperant no n’hi ha ni un a qui el tràngol que està passant el gos li alteri el pols. Recullo el meu paquet i en passar pel costat de la gàbia m’ajupo un moment mirant de tranquil·litzar-lo infructuosament. Un tipus que hi ha al meu costat amb un mostatxo inquietantment espès sentencia: “Deixa’l, no veus que és un animaló imbècil i no s’adona que ho fan pel seu bé, això de portar-lo a un altre lloc.” 

De camí cap al cotxe penso en les paraules del paio del mostatxo de frondositat amazònica; amb quina rotunditat ha asseverat que aquella criatura és imbècil. És un raonament homogeni que ve a menystenir –per no dir ridiculitzar– qualsevol emoció provinent d’aquell pobre animal atemorit, com si els éssers humans poguéssim fer una anàlisi precisa i quirúrgica de les nostres pors quan aquestes ens comprimeixen l’ànima, quan la major part de les vegades hi sucumbim amb la brúixola totalment desimantada. Aquesta indiferència –aquesta supèrbia d’espècie– del tipus del mostatxo acollidor de centenars d’espaguetis em crea malestar. La presumpció d’autoritat moral en l’avaluació del que sent o deixa de sentir un altre ésser viu és una drecera que porta al maltractament. Segons un important estudi fet a Escòcia amb psiquiatres, metges de família, assistents socials i policies, en el 86% dels casos de dones maltractades que tenien animals de companyia, la mascota també havia patit danys; i entre un 30% i un 88% dels tipus condemnats per exhibicionisme, assetjament, violació, abús familiar i assassinat tenien antecedents de maltractament animal. I estem parlant d’antecedents policials, o sigui que devien ser especialment brutals. Vés a saber quants més van quedar en l’anonimat.
¿Es pot ser un individu exemplar en el tracte amb els altres, i no tenir una especial sensibilitat amb els animals? Naturalment que sí, l’estudi escocès és indicatiu, en cap cas resulta dogmàtic ni pretén ser esculpit en pedra. Tanmateix, això ens porta a rememorar una cèlebre cita, amb la qual alguns notoris cretins enllesteixen el debat sobre la defensa de la dignitat dels animals: “Em preocupen les persones que s’interessen més pels animals que per altres persones.” Visca els aforismes matussers i fal·laços. Els animals no tenen la noció de què són els drets i què són els deures; nosaltres, com a espècie hegemònica dotada d’una intel·ligència superior, els dotem d’una dignitat que ells desconeixen però que nosaltres els concedim. Dignificant-los a ells, ens dignifiquem a nosaltres. 
Al barri on visc acostumo a coincidir amb una senyora velleta que sembla ser vídua. Al seu costat sempre l’acompanya un gosset blanc amb unes taques negres. Cada cop que l’animaló saltironeja al seu voltant una primavera de flors engalanades brolla del seu rostre arrugat. Amb molta cura i tendresa el lliga a un senyal de trànsit mentre ella entra al supermercat, i llavors el gosset –Jackie, es diu– es manté ferm i expectant mentre ella roman a l’interior del local. Tant de bo que aquesta senyora tingui néts i fills que tinguin cura d’ella i l’estimin amb devoció, en els anys en què un ésser humà retorna circularment a la fragilitat inicial que el va veure nàixer, però en tot cas en el seu dia a dia, en les hores llargues en què se li enfila la vida, el Jackie sempre estarà amb ella, i al vespre, mentre ella deu fer capcinades a la butaca del menjador, el Jackie deu estar ajagut al seu costat, llepant-li els dits de la mà de tant en tant, fent-li saber amb el seu limitat i modest llenguatge l’amor incondicional que li professa.   
Al meu parer, seria un error pensar que s’ha de tenir una sensibilitat específica –o activista, si es vol dir així– a l’hora de tenir cura del patiment o la dignitat dels animals. Donar importància a les emocions bàsiques d’un ésser amb unes facultats inferiors a les nostres per xifrar la vida ens torna compassius, ens immunitza davant la indolència i el cinisme als quals sempre tenim exposat el cor. És una valuosa ensenyança que ens ajuda a no estar obsessionats amb la victòria –el gran anhel humà– i fa que ens preocupem de les derrotes injustes dels que no poden lliurar batalles. La poeta peruana Blanca Varela va saber copsar-ho amb lucidesa i exquisida sensibilitat en el seu poema Ternera acosada por tábanos.  
“Podría describirla / ¿Tenia nariz, ojos, boca, oídos? / ¿Tenía pies, cabeza? /¿Tenia extremidades? / Sólo recuerdo el animal más tierno / llevando a cuestas / como otra piel / aquel halo de sucia luz. / Voraces aladas / sedientas bestezuelas / infames ángeles zumbadores / la perseguían / Era la tierra ajena y la carne de nadie / Tras la legaña / me deslumbro el milagro mortecino / la víspera, el instinto, la mirada, el sol nonato. / Era una niña, un animal, una idea? / Ah señor / qué horrible dolor en los ojos / qué agua amarga en la boca / de aquel intolerable mediodía / en que más rápida, más lenta / más antigua y oscura que la muerte / a mi lado / coronada de moscas / pasó la vida.”
Des de Sherwood (art. 2008-13), disponible a les llibreries i a editorialeltoll.blogspot.com.