Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

Anna Akhmàtova, la veu del vent

Anna Akhmàtova, la veu del vent




El solstici d’hivern em fa recitar poemes que aprenia de petita. Acomiadem-nos del 2020 que se’n va amb un personatge que celebrava la vigília d’any nou en companyia dels esperits: la gran poeta russa Anna Akhmàtova.
“En un silenci d’arabesc, en una cambra fresca d’infants del jove segle” es va forjar la seva ànima de bard i de profeta. El seu perfil era el que més van dibuixar diversos artistes bohemis dels anys turbulents de la centúria de ferro. Li dedicaven elegies i retrats; homes i dones l’idolatraven per igual. Semblava feta de l’aire i d’angles, de traços d’artista. Era mística i introvertida. Sabia escoltar, i des de petita se li obrien les ànimes de totes les coses: “No m’abellia pas la veu de l’home, però copsava bé la veu del vent”.
A mi, de petita, em solien agradar els seus poemes d’amor: era una bleda, jo, i el misteri de l’amor necessàriament tràgic i operàticament desastrós em semblava l’essència de tota la creació literària.  Ara penso que un bon poeta, per sobre de totes les coses, ha de ser brutalment honest amb si mateix. No és una característica que es limiti a poetes, per descomptat, però el poeta està obligat a entendre’s tal com és, i cantar-ho. L’obra d’Akhmàtova, però, no és un relat inspirat en la seva pròpia vida. Ens parla en nom de tots aquells, els morts i els vius, els humans i els arbres que, sense ella, no sabrien parlar per si sols. Ens parla en nom de tots els callats.
Anna Akhmàtova és una dels poetes russos que més ha utilitzat el pronom “nosaltres”. És tal vegada la menys intimista, la més èpica. Vivia amb el cor obert a milions de veus. El servei de poeta, per a ella, era el de fer-les sentir, fossin quines fossin. “Si arribéssiu a saber de quina mena de brossalls neixen poemes,” exclamava l’any 1940, “sense vergonya, com xicoia groga per la vora d’una tanca, com cards i blets”.    
“Ens preníem per pobres, pensàvem que no teníem res. I quan començàrem a perdre una cosa rere l’altra, tant que cada dia esdevingué dia de dol, ens posàrem a compondre cançons sobre la immensa generositat de Déu i les nostres riqueses d’antany.” Anna Akhmàtova ho va dir al cap de nou mesos després del començament de la Primera Guerra Mundial. Era l’abril de 1915, els quedaven tres anys de guerra, i la Revolució russa arribaria al cap de dos.  
La Balada del Cap d’Any d’Anna Akhmàtova pertany al reialme de l’univers literari on governa el temps litúrgic, el temps en el qual tots som vius. És la vigília d’any nou, i l’única veu que pertany al present pròpiament dit és la de la narradora. Asseguda a taula parada per a sis, és la poeta qui beu el vi enverinat de les memòries. A la llum de la lluna, canta en nom de tots. Les fronteres s’esborren, les limitacions s’esvaeixen. Mai por. Brindem per la terra, per les seves cançons, pel futur a l’obscur mirall. Quan tots som a taula, és el paradís.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte